LA MARINA PLAZA

Feslalí Alcalalí en Flor
Periodisme, passe el que passe
Publicat: dilluns, 29 gener, 2018

Alfredo Sanz, 40 anys de passió per la fotografia en 60 imatges

Fotografies entre dos segles és el títol de l’exposició amb la qual Alfredo Sanz mostra a Dénia quatre dècades de trajectòria fotogràfica. Nascut a Terol el 1947, tot i que criat a Dénia, Sanz és un bon exponent d’una generació d’aficionats a la fotografia que han viscut entre dos segles una revolució en el món de la imatge: es van iniciar amb càmeres analògiques, que requerien un acurat domini tècnic en una època en què el laboratori de revelat era un espai màgic; però amb el temps es van haver d’adaptar a les càmeres digitals i bregar amb ordinadors, programes d’edició, megues, RAWs… Una transformació radical que va més enllà de la tècnica, ja que afecta la nostra manera d’entendre, relacionar-nos i fer servir la imatge.

Les 60 fotografies de l’exposició ens parlen d’aquest canvi, també de Dénia, dels seus habitants i paisatges, de la mar, de viatges, de literatura… Això sí, amb un denominador comú: la passió d’Alfredo Sanz per la fotografia, la curiositat com a motor i la complicitat amb els que l’acompanyen en el seu trajecte.

-L’exposició és un homenatge a la fotografia i, com no, als amics que m’han influït durant aquests anys

-No hi ha fotògrafs bons, sinó bones fotografies

-En l’època de l’analògic, els que fèiem fotografia creativa érem pocs. Ens esforçàvem més, teníem un carret de 36 fotos que, potser, ens durava dos mesos

Què et vas proposar en plantejar-te aquesta exposició?

Complits els 70 anys se’m va acudir que seria una bona idea fer una exposició retrospectiva amb les fotografies que he fet durant els últims 30 anys. Alhora també volia fer un homenatge a la fotografia a través de les meues imatges i, com no, als amics que m’han influït durant aquests anys.

La fotografia ha sigut per a mi un estabilitzador anímic molt important en moments difícils i, a més, m’ha permès expressar la meua creativitat: quan idee una col·lecció, la realitze i veig el resultat, sóc feliç.

La obra exposada s’agrupa en diversos blocs temàtics.

Sí, i en cadascun hi ha un breu text on s’explica el que aquesta sèrie representa per a mi. Hi ha un dedicat a Dénia, un altre al Mediterrani, aquest mar que tant m’atrapa amb la seua llum, amb el seu aroma i el seu color. Una altra secció està dedicada a ‘Condenados al Bordillo’, porte ja cinc anys fent treballs fotogràfics per a aquesta associació amb Paco Adsuar i, puntualment, Toni Moya. Durant aquest temps he vist la tasca que fan els voluntaris i la felicitat que els aporten. Això és el que vull mostrar amb les meues imatges, i reflectir l’esforç que demostren en cada sessió, fugint de la compassió.

Estan també les fotografies que vaig fer per al llibre Els colors de Pascual, els textos del qual, quan els vaig llegir per primera volta, em van emocionar. Pascual té una ment lúcida i estic molt orgullós que ell volguera que les meues fotografies il·lustraren els seus colors.

Així mateix, hi ha un bloc dedicat a un projecte fotogràfic recent que li he dedicat a García Lorca i l’obra Noces de Sang. Una altra secció mostra algunes fotografies premiades en concursos, també hi ha una formada per quatre imatges de la posidònia i un altre bloc amb fotografies dels viatges i eixides que hem fet en el Fotoclub. Finalment, trobem un grup de fotografies de diverses col·leccions més recents.

-Com ha sigut la teua trajectòria?

-Tocar diferents modalitats m’ha permès evolucionar i no estancar-me. Segurament això també vol dir que sóc aprenent de molt i mestre de res.

Fotografia de la sèrie Noces de sang.

Vaig començar amb la fotografia de paisatges, que és el més recurrent quan algú comença, però també és el que més decep. En l’exposició hi ha molt poques imatges de paisatges de les meues primeres etapes, però sí de l’última en la qual m’entretinc en la creativitat i descarte el realisme. He fet també retrat, fotografia de carrer i de viatge, per diferents llocs del món.

Aquests últims anys, he optat per la fotografia més creativa i estic gaudint amb nous projectes, com el que t’he esmentat de Lorca i, com no, fotografiant el mar. He fet una col·lecció sobre la posidònia, una planta que sempre m’ha atret des de la primera vegada que vaig bussejar de xiquet. Aquest verd s’em va quedar gravat en el cervell. M’encanta el seu moviment amb les ones i aquests contrallums que et permeten molta creativitat. Porte anys fotografiant-la perquè em resulta molt atractiva i fàcil. Sòl banyar-me en el mar acompanyat d’una xicoteta càmera submergible.

-Com van ser els teus inicis en la fotografia?

-Vaig començar fent fotografies abans de casar-me. En agost del 1968 treballava en una immobiliària de Xàbia. Van contractar a un fotògraf jove, cubà, col·laborador a la revista Life per fer els catàlegs i fullets de l’empresa i a mi em va tocar acompanyar-lo per mostrar-li els paisatges i les cases que havia de fotografiar. Tenia una càmera Rolleiflex de 6 x 6, i així em vaig començar a interessar.

Després l’empresa em va donar una càmera, un Yashica MG1, que es pot vore en l’exposició, perquè fera jo les fotos de les cases. Després d’aquesta experiència vaig passar a fer fotos dels meus fills, de viatges… però va arribar un punt a principis dels 90 en el qual em va començar a interessar molt pel blanc i negre. Pepe Montenegro, ja en aquells dies un expert, em va obrir les portes del seu laboratori. En la tardor del 1990 decidisc entrar en el Fotoclub per treballar la fotografia creativa, més d’autor, i comença una nova etapa. Em captivava el laboratori, la seua solitud, la seua olor i vore, lenta i laboriosa, com apareixia la fotografia en la cubeta. Vaig començar a comprar revistes i a estudiar als grans mestres, vaig adquirir llibres per a conèixer la seua obra. Del nostre entorn em fixava en Pepe Montenegro i, per descomptat, en Paco Adsuar, que ha sigut la meua gran referència.

-Des llavors has sigut un dels membres més actius del Fotoclub Dénia.

-Per a mi ha significat molt. Va ser el punt d’inflexió perquè m’iniciara en la fotografia creativa. Segurament sense el Fotoclub m’haguera deixat portar i no haguera tingut continuïtat en el laboratori, el que finalment m’hauria limitat. Ha sigut fonamental. A més, està la relació intensa amb els membres que el formaven a principis dels 90 i encara més amb els que hui continuen.

Hi ha qui titlla el Fotoclub Dénia de ser un vedat tancat. Acceptem la crítica, però crec que no és realment així: som un grup d’amics que entenem la nostra associació d’una manera determinada i no creiem que per a una persona que comença siguem ara mateix el grup adequat. A principis dels 90 muntàvem cursos i moltes activitats, pel club van passar infinitat d’alumnes que van començar fent el curs d’iniciació a la fotografia i que, a poc a poc, van anar deixant-ho. Tot i això, en els últims anys s’ha incorporat gent jove, per exemple Fran Martínez, que té 20 anys, Paco Serra, Fran Gallec i Inés Adamzykc, gent que sent jove ens accepta com som, amb les nostres limitacions.

Ara a Dénia s’ha obert un altre Fotoclub, Cambra Fosca, i que com els fotoclubs de Xàbia, Gata o Calp, munten cursos, tallers, eixides obertes… Els considere més apropiats per a aquells que busquen iniciar-se en activitats fotogràfiques de tota índole.

-El dia de la inauguració de l’exposició, en la presentació, vas rendir un càlid tribut a tot aquells que han influït en la teua trajectòria fotogràfica.

Sí, aquesta exposició també és un homenatge a ells. En primer lloc a John Cabrera, una icona per a mi, amb el qual he debatut molt de fotografia i, fins i tot, m’he atrevit a rebatre-li arguments fotogràfics, sempre de forma respectuosa. Era una persona entranyable i molt dialogant que encara trobe molt a faltar. La seua ironia britànica i l’amable tracte em va deixar un gran buit. A través de la seua esposa Irene he volgut retre-li un molt xicotet homenatge. Som molts els que se’n recordem d’ell. L’article d’Arturo Ruíz en el vostre diari rememorant la seua personalitat i trascendpencia per a Dènia em va emocionar hasta fins a plorar.

També, com no, als meus amics del Foto Club: Pepe Montenegro, que em va obrir les portes del laboratori; Paco Adsuar, repetisc, un referent per a mi pel seu domini del blanc i negre; Maribel Ballester, una grandíssima fotògrafa poc coneguda; Toni Moya, que és un crack no només amb els paisatges, sinó també un virtuós en fotografia creativa; Victòria Sauco, dominant, amb molta sensibilitat, la fotografia d’arquitectura i de llarga exposició; el Peke, un dels grans professionals de la Marina Alta; Hector Aura, un gran fotògraf molt perfeccionista… En fi, a tots ells els dec molt, també a altres membres del Foto Club que no van estar presents i també em rendisc al seu talent i creativitat. En les eixides vam gaudir molt de la fotografia, de la gastronomia i del nostre profund companyerisme.

Per descomptat a Marijose, la meua dona, perquè té un ull crític molt encertat. També a dos grans fotògrafs com els germans Rodríguez, Román i Rodrigo, els dos tan estimats i entranyables per a mi, així com a Juan Fleche i Jake Abbot, Pelut i Pelat, dos fotògrafs de molta categoria que em donen suport en la impressió de fotografies d’alta qualitat.

-Formes part d’una generació que comença en els anys 70. Què recordes dels d’aficionats a la fotografia a Dénia dels 40, 50 i 60, unes dècades en què era inusual tindre una càmera?

-De quan era xiquet i jove recorde a Bernardo Serra i Pepe Moll, que treballava a la notaria. Tots dos tenien un bon arxiu de cinema i fotografia. Mon pare també era aficionat i va arribar a tenir un estudi de fotografia a Terol, no va fer paisatge, sinó fotografia familiar. Conserve encara una part del seu fons fotogràfic, però no va viure prou per vore’m de fotògraf, perquè va morir abans que calara la meua afició.

Lògicament hi havia grans professionals com ara Marsal, un reconegut fotògraf de l’època de principis de segle, no només a nivell local sinó també a nivell nacional, i altres com Guillén, Rovira, Julián Mateos.

Dels posteriors, més majors que jo, amb el que més contacte he tingut és amb Pepe Montenegro, que té un banc d’imatges impressionant dels anys 50 i 60 que donen per dedicar-li no una exposició, sinó diverses, que mostren una altra Dénia. És un gran fotògraf que segueix fent fotografia analògica amb 81 anys i al qual li dec molt.

En els anys 20 trobem les fotos de les Rotes i Dénia que feia una família noruega, els Milnes, durant les seues vacances, i que van quedar recollides en un fantàstic llibre que es va publicar fa uns pocs anys.

-Com vas viure el revolucionari trànsit de la fotografia analògica a la digital?

-Al principi, en el Fotoclub érem molt escèptics amb l’arribada del digital. Recorde el gran debat que es va crear poc després de la meua integració a favor o en contra de l’autofocus, imagina’t. Un dia, Héctor Aura ens va portar una fotografia digital on els píxels eren com rajoles. A tots ens va semblar que allò mai arribaria a la qualitat de la fotografia analògica, que no tenia futur. Com Fotoclub hem funcionat bé, però com endevins, vam ser lamentables.

Ara en canvi ja fem servir els programes d’edició i és meravellós estar assegut davant de l’ordinador que et permet fàcilment el control sobre la imatge, però trobe a faltar aquestes estones i aquesta emoció del laboratori.

-Des que vas començar fins ara ha canviat molt l’afició a la fotografia.

-En l’època de l’analògic, els que fèiem fotografia creativa érem pocs. Ens esforçàvem més, teníem un carret de 36 fotos que, potser, compte!, ens durava dos mesos, la qual cosa exigia que cada fotografia fora molt pensada. Ara s’ha democratitzat molt, el que permet que tothom puga fer fotos, però també s’ha banalitzat considerablement. Hui en dia, el que val de la fotografia és la immediatesa, fer una foto per penjar-la de seguida enm Facebook, Twitter o Instagram, vaja, una fotografia de fer i tirar.

El que dic no s’ha d’entendre com una crítica. Estic d’acord amb que l’evolució de la societat és així. La meua filla Maria, per exemple, és una mestra d’Instagram, allà té més de sis mil seguidors, i moltíssimes de fotos seues han sigut premiades fins per entitats internacionals i han arribat a obtindre més d’un milió de likes, però n’ha imprès molt poques en paper. No obstant això, a mi em segueix seduint l’atractiu de la còpia. Aquesta és una altra de les diferències.

-Hi ha qui afirma que, tot i que en l’actualitat es fan més fotografies que mai, es té menys cultura visual.

-Hi ha un principi important que sempre he mantingut: no hi ha fotògrafs bons, sinó bones fotografies, és a dir, qualsevol persona en un moment determinat pot fer la fotografia de l’any i publicar-la amb èxit, perquè ha estat en el moment just i en el lloc adequat i perquè ara totes les persones anem armades amb un mecanisme que ens permet fer una foto a l’instant. Els mitjans en molts casos ja no envien fotògrafs professionals a cobrir una notícia, es nodreixen de vídeos i fotos fetes per aficionats que passaven per allà. Ara acceptem que es publiquen fotografies desenfocades, mal exposades i mal compostes perquè el que preval és la immediatesa.

És possible que hi haja menys cultura visual. La massificació de la fotografia comporta la banalització i se li dóna menys valor. Hi ha casos curiosos: vaig anar a vore un partit amb el meu nét al Nou Camp i em vaig trobar que molta gent es passava més estona fent fotos i vídeo amb els seus mòbils que gaudint del joc. D’altra banda, els selfies conviden molt al narcisisme i a la vanitat.

De totes maneres la fotografia no ha perdut encant amb l’arribada del digital, tot i allò que presagiàvem alguns endevins fa uns anys. Al final hi ha una cosa que és fonamental: totes les persones mirem el mateix, però no veiem el mateix, el resultat dependrà de la mirada i la sensibilitat de cadascú. Com diu la frase de Robert Frank que vaig comentar en la presentació de la meua exposició: “Allò important és vore allò que resulta invisible per als altres”.

-L’exposició Alfredo Sanz, fotografies entre dos segles, es pot visitar en el Centre d’Art l’Estació de Dénia fins al 18 de febrer.

-Per conèixer més a fons l’obra d’Alfredo Sanz, es pot visitar el seu web i blog

Contingut patrocinat
La Marina Plaça. Noticies. Diari de la Marina Alta.