LA MARINA PLAZA

Hidraqua
NO + VIOLÈNCIA DE GÈNERE
Publicat: divendres, 27 octubre, 2017

Pepa Guardiola: «Mai haguera pensat en dedicar-me a l’escriptura, però m’ha donat la vida»

Pepa Guardiola presenta aquest dissabte a Xàbia la seua nova novel·la, La memòria de les ones. Ho fará en un lloc molt especial: al Riurau d’Arnauda, a les 18:30 hores. La Marina Plaça ha conversat amb l’autora, qui a banda de contar-nos més detalls sobre l’obra, ens ha confessat detalls molt íntims del seu camí com a escriptora, professora i, sobretot, com a dona lluitadora.

  • “Les dones som el 50% de la població i estem molt menyspreades, invisibilitzades i maltractades”
  • “No sabria crear en castellà. La llengua és un element de creació i, igual que si eres valencianoparlant et resulta més fàcil dir-li a una persona a la que vols t’estime i no te amo, quan escric m’ix de ben a dins. És el meu gran recurs”

Pepa Guardiola ens obri les portes de sa casa.

La memòria de les ones és el títol de la teua última novel·la, que presentaràs a Xàbia el pròxim dissabte. El títol és molt evocador, sobretot per a qui siga natural d’aquest poble costaner. Ha sigut Xàbia una inspiració per a aquest darrer relat?

Xàbia és el punt de partida i de tornada de la novel·la, encara que el seu nom no apareix per no contextualitzar tantíssim. Tanmateix, apareixen topònims, com el cap de Sant Antoni, la Grava, el casc antic… El personatge se’n va del poble i està vivint durant vint anys a Florència. Després, per determinades circumstàncies decideix tornar i la novel·la comença precisament quan ho fa. Part del relat es desenvolupa a Xàbia, però hi ha més escenaris, com ara València o Alacant. Hi ha moltes històries creuades, concretament de sis personatges, que transcorren en diferents llocs.

En un dels teus blogs, Llibres de Pepa Guardiola, comentes que després d’escriure El desordre de les dames, vas sentir la necessitat de fer-ho sobre el present. Quin present es veu reflectit? Avança’ns un poc de què tracta la novel·la.

Jo sempre escric a partir de sensacions, d’estats d’ànim i de qüestions que m’envolten o em motiven. Quan vaig escriure El desordre de les dames era una necessitat i un repte per introduir-me dins de la novel·la històrica per a adults. Aquest gènere ja l’havia treballat, però més de caire juvenil amb, per exemple, El talismà del temps o Collidors de neu. Tenia ganes ja d’agafar-ne una per a adults.

S’ha parlat tant dels nostres ancestres, dels nostres avantpassats més llunyans, d’aquells fundadors del Regne de València, de Jaume I, dels Furs, dels llibres de cavalleria… jo, aleshores, vaig voler parlar de les dones, elles van ser el meu leitmotiv per escriure la novel·la. El títol en sí ja era una contrarèplica a les ordres de cavalleria. Em va agradar escriure-la, vaig treballar moltíssim i va estar molt documentada.

Quan la vaig acabar vaig pensar que, ja que havia escrit sobre les meues avantpassades, llunyanes i remotes, ara tocava escriure sobre les dones de la meua generació. El desordre de les dames la vaig acabar el 2008 i es va publicar el 2009, i la idea eixa d’escriure sobre dones de la meua època se’m va quedar voltant pel cap.

Jo normalment vaig apuntant idees i fent guions en una llibreta o en l’ordinador, però eixa no la vaig apuntar. No calia, perquè més que un guió era quasi una vivència. Després, de fet, vaig escriure dos novel·les juvenils més: una de ciència ficció, L’univers de les idees perdudes, i una faula d’animals, La casta de Banya Trencada. Però quan em vaig jubilar, em vaig dir a mi mateixa que era hora de encetar-la. I aleshores vaig començar a tramar, a buscar personatges, a mirar a les dones de la meua generació, les meues amigues, les meues companyes, les meues germanes… i també els homes que ens han acompanyat i les circumstàncies que hem viscut.

En aquest cas no vaig començar, com era habitual, pel guió, sinó perfilant els personatges, que són set dones, set amigues. Una vegada que tenia eixe aspecte, vaig començar a pensar com podia unir les seues històries. He estat tres anys per escriure-la. Em vaig jubilar el 2013 i aleshores ja la tenia en ment, però ha tingut moltes interferències perquè he fet més contes i altres coses. L’any passat em vaig centrar i la vaig escriure definitivament.

Aleshores les protagonistes són, una vegada més, dones.

Sí. Són dones de la meua generació. I igual que en El desordre de les dames hi ha una, la jueva de Montpeller, que és la que uneix, ací també hi ha una que és la que se’n va del poble i quan torna intenta refer totes les seues relacions, reconstruir el seu passat, després d’haver marxat molt enfadada per una sèrie de conflictes. En eixa mesura, va reprenent l’amistat amb les seues amigues, que com unes ones, van y venen. Al voltant d’això hi ha una trama, un conflicte, perquè els fantasmes del passat reapareixen.

El 2009 t’estrenes en l’àmbit de la novel·la per a adults, precisament amb El desordre de les dames, després de més de 20 anys dedicant-te a escriure contes i novel·les infantils i juvenils. Què et porta a fer este canvi?

Jo quan escric no mire si ho faig per a adults, per a xiquets o per a joves. Escric sobre allò que sent i em motiva. Estar tants anys en l’escola amb criatures, veient les seues caretes, lògicament sempre fa que aparega una idea. De fet tinc varies novel·les infantils, com ara Tres titelles embruixats, Un brivall sota el teló o Els ulls de la Nereida, que estan inspirades en els xiquets i xiquetes de l’escola.

Amb les novel·les històriques m’ocorre el mateix. El talismà del temps sorgeix, per exemple, del conflicte de la punta de l’Arenal, que jo el vaig viure molt intensament en aquell temps perquè estava de portaveu del PSPV. Collidors de neu també sorgeix d’unes històries d’un llibre que es va publicar. És a dir, que sempre hi ha alguna qüestió que em porta a escriure.

Quan vaig escriure sobre El desordre de les dames, era ja una necessitat que tenia, després de tant de sentir parlar de Jaume I, de la conquesta de València i de qui som els valencians, i de  vore que no apareixien les dones per enlloc. A més, la història de l’Edat Mitjana m’encanta. Concretament, l’anècdota de com sorgeix El desordre de les dames ve de molt de temps arrere, del 1999, 10 anys abans que es publicara. Va ser gràcies a un viatge que vaig fer a la Tinença de Benifassà. Allà dalt, al Boixar, em vaig sentir com si m’haguera traslladat a l’Edat Mitjana. S’ha d’anar allí per sentir les vibracions de la terra més antiga.

Vaig fer un xicotet guió d’un conte, però el vaig deixar aparcat. Després, vaig anar documentant-me sobre Jaume I, acudint al Llibre dels fets, al Llibre dels Furs i al Llibre del Repartiment, que era on s’inscrivien les donacions reials després de les conquestes de les terres d’al-Àndalus.

Dos anys després vaig tindre una sèrie de problemes personals, em vaig separar, i necessitava anar-me’n d’aquest món. Vaig viatjar a l’Edat Mitjana i per a mi va ser una cura. L’art cura ferides i a mi, la literatura concretament, me’n va curar moltes. Les dones d’El desordre de les dames van ser les meues companyes durant eixe viatge que vaig iniciar ja com a dona separada. Em va agradar moltíssim escriure novel·la per a adults i a partir d’això, va eixir la idea d’escriure sobre les dones de la meua generació.

Aleshores no podríem parlar d’un punt d’inflexió ni d’un canvi d’etapa en la teua carrera com a escriptora.

No. Quan m’ho pregunten sempre dic que no es tracta de voler provar ni de tindre una línia definida. En certa mesura, la meua gran línia són els contes. Jo sóc, abans de res, narradora de contes. I en La memòria de les ones es pot vore que no hi ha contes pròpiament, però sí moltes xicotetes històries que d’alguna manera exerceixen eixa funció de conte. Com ja he dit, escric el que sent en cada moment.

Què ha suposat per a tu escriure per als més menuts? Ha tingut alguna cosa a vore la teua feina de mestra de Primària a l’hora de decidir adreçar-te a ells?

Jo vaig començar escrivint contes de riurau, que eren els que em contaven a mi de menuda. En ma casa la tradició oral s’ha mantingut moltíssim, ma mare era una gran contadora de contes. Eixes històries jo les narrava en l’escola i als meus fills, i en un moment determinat, vaig començar a recopilar-los de manera escrita i em van animar a que seguira. Una vegada que van estar escrits, els vaig enviar a l’Institut de Cultura Gil Albert i els van publicar.

Per a mi va ser mot fàcil després passar de transcriure i literaturitzar els contes de riurau a escriure contes per a menuts. Estava acostumada a inventar i narrar en l’escola. El primer que vaig escriure, que va ser Premi Carmesina, es deia L’engruna de cristall i tractava d’una boleta que perd un trosset de cristall i eixa peça fa tota una travessia pel món. Recorde que la inspiració va ser el meu fill, que tindria aleshores uns 10 anys. Jugant amb les boletes, se li va trencar un trosset i vam estar una llarga estona buscant-lo.

Era molt gratificant escriure contes per a menuts perquè jo els contava a classe i veia en les seues caretes si funcionaven o no. Eixe període de la meua vida va ser molt agradable, va ser una iniciació que mai m’esperava. No havia pensat mai que jo haguera agafat afició per l’escriptura, i va ser tot un descobriment. M’ha donat la vida en molts moments.

Hui en dia, les noves generacions de joves conviuen amb mil i una distraccions tecnològiques. Creus que la lectura està abocada al fracàs amb aquest públic? De quina manera conscienciaries als joves perquè llegiren més?

Hui es llegeix més que abans. En els anys 70 es llegia poquíssim i en la dècada dels 80 ja van començar a aparèixer les biblioteques escolars i municipals i va haver-hi molt de foment de la lectura, tot i que la dècada dels 90 possiblement fora la més brillant. És cert que les noves tecnologies han influït perquè eixa tirada que hi va haver disminuïsca. Ha llevat temps, però jo sempre pense que és qüestió tant de l’escola com de la família, de que es donen exemples i es creen models. Si crees models lectors, faràs lectors. I, al contrari, si sols crees models basats en la tecnologia, faràs joves cent per cent digitalitzats.

Jo no crec que la lectura es perda, perquè si els joves estan ben encarrilats, fan servir els llibres adequats i se’ls va abocant a que descobrisquen el món dels llibres, es poden crear vertaders addictes a la lectura.

D’altra banda, com que resulta tan fàcil hui en dia escriure i hi ha tan d’hàbit —encara que s’escriga mal, amb moltíssimes faltes d’ortografia i reduint paraules— els joves s’estan aficionant més que abans. En la meua època l’escriptura quasi no es tocava, l’escriptura epistolar no existia, i hui en dia està el whatsapp, que d’alguna manera va enfocant la joventut cap a la lletra. Tant per al que és bo, com per allò roin.

Cal crear models. I jo veig el problema, més que en l’era digital, en què interessa menys, en esta societat de consum i tan duta a les modes, que es llegisca. Un llibre val uns 15€ i amb ell tens per a hores i hores. Dins del que es puga considerar, és barat. Hi ha altres coses que són més cares, com per exemple les tablets, que poden costar 400 o 500 euros i duren dos anys. Les noves tecnologies sí que són caríssimes.

Resumeix en tres paraules els valors que intentes transmetre en les teues obres.

Solidaritat, igualtat i llibertat.

La defensa de la llengua valenciana és també un d’ells?

Més que un valor que intente promoure és que no sabria crear en castellà. La llengua és un element de creació i, igual que si eres valencianoparlant et resulta més fàcil dir-li a una persona a la que vols t’estime i no te amo, quan escric m’ix de ben a dins. És el meu gran recurs. És una llengua preciosa. Sense menysprear a altres llengües, la nostra té una varietat de matisos impressionants. En la mesura en què vas introduint-te i estudiant-la, descobreixes unes paraules… precioses.

Fa poc vaig descobrir una paraula: gravors, que apareix en la novel·la. És una paraula del vocabulari mariner que no està en el diccionari i que Xaro Cabrera l’arreplega en el seu llibre Mar i llengua. La vaig sentir i vaig pensar «quina paraula més bonica!». Què vol dir gravors? Són eixes línies que es creen entre el paisatge i el cel quan comença a pondre’s el sol. Pareixen uns gravats. Doncs els mariners les anomenen així. Les gravors de l’alba i les gravos del capvespre.

Estic enamorada de la nostra llengua i com més aprofundisc, més paraules boniques trobe. En La memòria de les ones he fet servir un llenguatge més lleuger, més actual. És a dir, no he aprofundit tant. Però en El desordre de les dames sí que ho vaig fer. Té un llenguatge més antic i molt elaborat. Quan escric per a xiquets, l’he de cuidar també moltíssim, però ha de ser molt concís i concret, que entre dins del seu vocabulari.

Has sigut durant molts anys part de la lluita feminista.

Quan jo vaig començar en la lluita feminista, en l’any 1975, no ens consideràvem feministes com a tal, no érem conscients encara. Jo estava aleshores a Alacant i el pare dels meus fills i jo estàvem en un partit polític. Ens reuníem sovint gent de l’àmbit l’educació. Les dones estaven allí calladetes i ells eren els qui ho capitanejaven tot sempre. Després, a casa ocorria a l’inrevés: ells seien i les dones capitanejàvem.

Després de reflexionar sobre això, les dones vam començar a reunir-nos i a plantejar la nostra situació. En aquell temps no podíem ni tindre una miserable cartilla del banc al nostre nom. De fet, jo cobrava la nòmina en una cartilla el titular de la qual era el meu exmarit. Arran de formar eixe grup, ens vàrem posar en contacte amb el Movimiento Democrático de Mujeres (MDM), que en eixe moment estava funcionant per València, Alacant i Madrid. Jo tindria 20 o 21 anys, quan vaig prendre consciència. Eixa va ser la meua primera intervenció en la lluita.

Una de les primeres manifestacions que vàrem organitzar les dones a Alacant per la carestia de la vida va ser tot un èxit. Jo en aquell temps estava de representant de la lluita democràtica i vaig proposar-la en nom del Moviment Democràtic de Dones. Els homes em miraven amb aires de superioritat, com dient: «això no podrà ser», i després, no s’ho creien.

A poc a poc hem anat aconseguint moltes coses, com ara el divorci. La protagonista de La memòria de les ones és, per cert, una de les primeres divorciades d’Espanya. Es divorcia als anys 80 i és un dels conflictes que la fa anar-se’n del poble. Tinc companyes que ho han viscut. Es van separar molt prompte i en aquella època van estar molt mal vistes. La gent deia que si una dona es divorciava era perquè no havia sabut portar bé a l’home i no l’havia satisfet. La culpable sempre era la dona.

El dret a l’avortament, que també ha sigut difícil d’aconseguir; tindre dret a administrar els teus propis diners… totes eixes qüestions han sigut passos que s’han anat aconseguint poc a poc. Dins de la militància del moviment feminista he tingut alts i baixos. En els anys 80, quan estava a l’escola, em vaig centrar molt en la coeducació, i ja a partir dels anys 90 em vaig posar més seriosament a treballar amb la Xarxa de Dones de la Marina Alta.

Hem fet moltes coses. Hi va haver molt d’avanç perquè hi havia molta discriminació els anys 70. Els 80 i 90 van ser un gran salt endavant, però ara la cosa està més parada des que s’aprovà la Llei Integral d’Igualtat. Sí que s’han aconseguit molts avanços en lleis, però no en costums, hàbits i comportaments. Això, lògicament, costarà més, però jo espere que a poc a poc vaja aconseguint-se. Som el 50% de la població i estem molt menyspreades, invisibilitzades i maltractades, tant físicament com des del punt de vista de la imatge.

I ja que parlem de feminisme i estem en la Marina Alta… Com has viscut els teus anys com a membre de la Xarxa de Dones de la Marina Alta? En quina situació es troba ara la lluita feminista a la comarca?

He fet grans amigues en el camí d’esta lluita. En la Xarxa de Dones s’han creat uns llaços de complicitat, d’interessos, de ideologies compartides, de treball, de projectes… no ho haguera aconseguit en un altre lloc. Les membres de la Xarxa de Dones ens reunim a sopar i comencem a llançar idees. He aprés moltíssim. En la nova novel·la apareixen eixes amistats, encara que no com a tal, però es veuen reflectits alguns trets i característiques.

El que passa ara és que estem ja totes majors. Vàrem fer un encontre comarcal farà dos anys amb moviments més joves com Femme Força, un grup de Benissa, el Grup Dones Cabal de Pego, l’Associació Matria Dénia, Dones de Calp, etc. Ens va vindre molt bé per compartir idees, ànims i projectes. Totes vam tindre clar que havíem de seguir endavant.

Ara estem plantejant un altre encontre al qual convidarem al grup feminista de Xàbia Sense Murs. Serà per gener. Hi ha molta feina a fer i, sobre tot, hi ha moltes postures i molta gent a canviar. I això ja és tasca de les noves generacions. Sou les joves a qui vos toca ara lluitar. Sou vosaltres les que esteu patint l’estructura masclista i patriarcal de la societat.

Contingut patrocinat
La Marina Plaça. Noticies. Diari de la Marina Alta.