LA MARINA PLAZA

Reformes La Marina construcción reformas Dénia
NO + VIOLÈNCIA DE GÈNERE
Publicat: dijous, 10 agost, 2017

Tinguen salut per a criar-la (José Delgado in memoriam)

ARTURO RUIZ. Opinió

Ha mort a Dénia una d’aquelles persones que formaven part del patrimoni vital de les Roques. Deia poques paraules, però algunes de les que va pronunciar les tinc gravades ja per sempre en un lloc segur.

Hi ha llenguatges que se’t queden ja per a sempre fora de perill en la memòria perquè formen part de les coses bones que et succeeixen en la vida. Fa uns pocs anys, quan va nàixer la meua filla i me’l trobava pel carrer, José Delgado mirava primer a la xiqueta i després em deia: «Que tinguen salut per a criar-la».

I a mi em meravellava aquell desig que anava molt més enllà del xiquet de bolquers, que incloïa també als seus pares, com volent dir, i que vos vaja bonic als tres, que no vos tracte massa malament la vida, que sempre estigueu junts i que tingueu força perquè ella cresca forta. Això últim, Josep no ho deia, és clar, que ell sempre va ser home de poques paraules. Però n’hi havia prou amb allò altre, amb aquell, «i salut per a criar-la» perquè tota la resta s’entenguera. Perquè aquelles paraules que jo no havia escoltat mai, que eren com d’una altra generació, resumien tota una fraternitat.

I que tinguen salut per a criar-la.

Hi ha persones la absència de les quals serà ja irreemplaçable perquè formaven part de la geografia del barri, que és la veritable vida d’una ciutat. Persones com José Delgado, que en els seus últims anys de vida, ja jubilat, proclamava el seu amor per les Roques no amb paraules -ja vam dir que d’elles, les justes- sinó recorrent amb constància tot este barri escarpat de costeres i carrers alts, fent un descans sobre el muret del final de Santíssima Trinitat per contemplar la grandiositat de la muralla del Castell de Dénia i anant després a fer una volta per la platja. I tot això ho feia saludant amb moderació als seus veïns, preguntant per coses senzilles i belles (com estàs, què tal els xiquets), o prenent la fresca a la porta de sa casa del carrer Sant Narcís amb els seus paisans durant els capvespres de primavera, mentre s’escapava el sol per l’avinguda del Cid, camí de Ponent.

I vore a Josep fent totes estes coses era un ritu freqüent i per això reconfortant. Era el ritu de la quotidianitat, de les coses que estan en ordre. Això és el que no tornarà.

Ja ha quedat descrit el seu tracte auster. I que d’entrada podia infondre un poc de respecte fins i tot sever. Però després d’aquella aparença amagava una tendresa d’eixes que els homes d’abans preferien sempre amagar. I no obstant això quan la meua filla va aprendre a parlar, si passàvem a prop de Sant Narcís, deia sempre, «Anem a vore a José». Per alguna cosa seria.

José Delgado va morir este passat dimarts de pluja ferotge, el mateix dia del seu aniversari, ja besavi i després d’una llarga vida de molta feina perquè en el segle XX que també se’n va anar, ningú li va regalar mai res. Va vindre a treballar a Dénia des de la seua Extremadura natal, va fundar una família i ací va trobar el seu lloc en la vida.

De terres extremenyes es va portar també la seua cultura i el seu accent, per ajuntar el seu món amb el nostre i que tots fórem un poc més savis amb els desitjos de terres que no vam conèixer. Fins al final de la sa vida sempre va vore la televisió andalusa, però alhora va viure a pocs metres d’una cosa tan valencià com la falla de les Roques. Estes trobades entre mons diferents són així.

La història de Josep Delgado va ser doncs com tantes altres, cadascuna d’elles grandioses. Ell i la seua gent representen una de les múltiples dénies que mai va eixir en els diaris però que va ajudar a forjar, amb suor, amb estalvi, amb silencis, amb èpoques bones i dolentes, el que hui és esta ciutat. Amb les mans nues.

In memoriam.

Deixa el teu comentari

Classificat: , ,
Contingut patrocinat
La Marina Plaça. Noticies. Diari de la Marina Alta.