LA MARINA PLAZA

Hidraqua
Periodisme, passe el que passe
Publicat: dimecres, 12 juliol, 2017

Maria Ferrer: “Si jo he sigut capaç d’arribar a les Corts, la gent amb poder podria fer molt més”

Maria Ferrer és ja tot un símbol de la lluita contra el càncer. Des que li van diagnosticar un càncer de mama fa ja gairebé un any, esta xabiera, que va perdre a sa mare per culpa d’esta malaltia quan tan sols tenia 41 anys d’edat, va tindre clar quin seria la seua lluita particular. Per ella, per sa mare i per totes les altres dones.

Va iniciar una petició en Change.org per avançar les mamografies a les dones menors de 45 anys amb antecedents familiars, i ja ha sigut escoltada en les Corts Valencianes i, posteriorment, citada per la Conselleria de Sanitat. Maria li explica a la Marina Plaça tots els detalls sobre el procés de la seua malaltia i sobre la recollida de signatures.

  • “Quan em van dir que tenia càncer, si m’hagueren partit per la meitat crec que no m’haurien fet tant de mal”.
  • “Estic súper contenta i satisfeta amb esta lluita. Si tornara a tindre càncer, ho tornaria a fer”.

Com et sents quan et diagnostiquen càncer de mama? Què en penses?

Si m’hagueren partit per la meitat crec que no m’haurien fet tant de mal. Imagina’t, amb els meus cinc xiquets i havent-ho passat amb ma mare, que es va morir als 41 anys. Jo tenia en eixe moment 42 quan estava en la consulta del metge i em van dir que tenia càncer de mama. Em va passar la vida per davant en un moment. Vaig pensar en els meus fills, sobretot, i en ma mare.

De seguida penses que ja està, que s’ha acabat tot. Malgrat tot com de positiva sóc, al principi, quan etàs en la consulta del metge i t’ho diuen, estàs súper espantada. La paraula càncer és horrible.

María Ferrer junt al mar de Xàbia.

Com has portat tot el tractament?

La veritat és que molt bé. Em van operar primer, després em van posar un tractament de 16 quimios i 30 ràdios. Em van donar bastant fort. El que m’havien tret era un multifocal, és a dir, un total de cinc tumors en estadi 3 i infiltrants. Probablement, si no m’haguera fet la mamografia, en mig any s’hauria estès tot.

Jo vaig anar al metge privat sense dolor, a fer-me una citologia, i em va dir «et fem una mamografia i així estàs tranquil·la un any». Tranquil·la un any? Quan vaig anar a pels resultats gairebé m’agafa alguna cosa. Tot i això, ho he portat molt bé. És un tractament que es pot portar, però això sí: has de posar-li ganes, no t’ha de donar per estar a casa estirada i sense fer res. Et trobes malament i ho estaries, però, en el meu cas, la meua família m’ha animat molt per eixir i fer coses.

Ho feia, sobretot, pels meus fills, que al principi no sabien si més no que portava perruca, i per mon pare. Perquè no patiren per mi. De vegades no em trobava tan bé com els deia, però esta va ser la meua manera de portar-ho. L’única que es va empassar més els meus mals moments va ser la meua cunyada, però això va ser més al principi.

Després, ho he portat més bé. Ens ho hem passat súper bé en les quimios, sempre de conya i rient. Quan va ser Nadal ens disfressàrem i portàrem regals dins d’un sac per als metges i les infermeres i infermers. A més, cada setmana que anàvem, portàvem el berenar. Vaig prometre que el portaria durant el tractament i ara, cada vegada que vaig a una consulta, ho seguisc fent. En general, ha sigut una experiència divertidíssima amb els metges i infermers, els qui treballen amb un amor i un afecte impressionant.

Et detecten el càncer a través d’una mamografia per la via privada. És en eixe moment quan reflexiones sobre la necessitat d’avançar l’edat de les mamografies en la sanitat pública?

No, en aquell moment no vaig poder reflexionar res. En aquell moment em vaig quedar bloquejada. Només pensava: «Em moriré? Ma mare va durar tres anys…». És l’únic que penses. Però si quan vaig començar la quimio i em vaig començar a ficar en grups de Facebook. En eixe moment és quan vaig vore la gent jove, xiquetes de 20 anys, de 23, de 25, de 27… i em vaig preguntar: «Què passa ací?»

Llavors vaig començar a parlar amb els metges. El meu ginecòleg, Mariano Martín Loeches, que és especialista en patologia mamària, em donà suport en tot. Quan dic alguna cosa no m’ho invente, sinó que ell, com a especialista, m’aconsella. Una dada molt impactant és que el càncer de mama afecta un 30% de dones menors de 40 anys. Ja hi ha qui amb 20 anys que estan patint-lo. A més, ara hi ha un tipus de càncer, el triple negatiu, que ataca gent molt jove i que, com no ho agafen a temps, és criminal.

Davant tot això, quina és la millor solució? Ressonàncies no els van a fer a totes. L’única solució que hi ha, i és el cribratge que més càncer detecta, és la mamografia. No és per dir que és la més barata, és que realment és el tipus de cribratge més efectiu. Un 90% de mamografies detecten el càncer fins a un any abans de desenvolupar-se la malaltia.

Sobre els possibles efectes negatius que pot tindre, com la radiació, ni cas. Dispose de molts estudis que diuen que les radiacions són gairebé innòcues. A partir dels 30 anys, una mamografia a l’any què pot fer-te? Si fóra així, per què a mi ara me les fan cada 3 mesos? Com amb un càncer no he tingut prou, volen provocar-me’n un altre? No, són coses que no tenen lògica. Si foren tan dolentes em dirien que no me’n fan més perquè poden tornar a provocar-me càncer. Això és una excusa que posen perquè així ho tenen ben muntat. Serà pitjor una mamografia que no detectar un càncer a temps? El millor i el més barat és la detecció. Amb la detecció, per exemple, a mi no m’ha fet falta una reconstrucció de pit. En el mateix moment, em van traure els cinc tumors i em van pujar el pit. Si se m’haguera estès més, m’hagueren buidat tota. Tu saps això els diners que val? Millor previndre que curar.

Les famílies ho passen molt malament. Tothom no s’ho pren tan bé com potser m’ho he pres jo. Hi ha gent que cau en un pou i no s’aixeca. Aquesta malaltia és dura, però jo he tingut la meva manera de portar-la i m’ha ajudat molt això del Facebook. Jo ho he fet amb molta il·lusió, ho he fet tot per la meva mare. Vaig pensar: «Mama tu no hi ets, però això no quedarà com una cosa que passa en la meva vida i jo no faig res».

Si jo he tingut la sort que se m’ha detectat a temps, això vol dir que jo he d’ajudar perquè altres persones tinguen la mateixa oportunitat. És l’únic que vull. Si amb tot això aconseguisc que les dones prenguen consciència, si bé no de fer-se mamografies però sí de autoexploracions i d’estar pendent del seu pit, jo ja estic satisfeta.

Com se t’ocorre la idea de la recollida de signatures?

No deixava de donar-li voltes a com podia fer jo, una ciutadana qualsevol d’un menut poble, alguna cosa per aconseguir que les dones més joves tingueren l’oportunitat de poder-se fer-se mamografies per la Seguretat Social. I, de sobte, un dia, m’ix això de Change.org. Ja havia vist alguna vegada per les xarxes notícies sobre causes que s’havien aconseguit a través de la plataforma. Llavors vaig dir: «vaig a vore com es fa». Vaig entrar i vaig posar iniciar petició. Vaig fer un escrit, vaig posar la meua foto on estic calba i vaig iniciar la petició. Després ho vaig compartir en Facebook amb una il·lusió…

Va ser llavors quan vaig començar cada dia a tirar-li fort. Em vaig unir a gairebé 500 grups de Facebook. Hi havia dies, fins i tot, que la xarxa social em deia que havia superat el límit de peticions diàries. Vaig començar així: compartint la petició per tots els grups possibles i després enviant també per Messenger privat a un munt de gent. Vaig estar així una llarga temporada.

Com segueix després el procés? L’acollida de la gent i dels municipis veïns ha sigut molt bona …

Després, en desembre, vaig anar a València per a participar en el programa de Carles Mesa, ‘Gent desperta’, que s’emet en RNE durant les matinades a nivell nacional. El programa té un espai per a les peticions de Change.org i vaig anar a parlar del tema. Va ser la meua primera entrevista i jo estava súper nerviosa perquè no sabia com parlar. Ara ja em desenvolupe amb més facilitat, però al principi, tenia por escènica.

A partir d’eixe moment, la gent ho va escoltar i la petició es va començar a compartir bastant. Fins que es va quedar un poc estancat en 10.000 signatures, i vaig decidir començar a moure poble per poble, a peu de carrer. Amb els meus folis, la meua tauleta i en plena quimio.

Quan ja portava unes 40.000 signatures, entre les recollides físicament i les de Change.org, vaig fer una entrevista amb els periodistes de Levante-EMV La Marina i de Xàbia al Dia. Es veu que eixa entrevista va eixir en altres com Diari de Múrcia, en Informació, Diario de Mallorca, etc., i tot d’una, en qüestió de 24 hores, vaig entrar en Change.org i les signatures van començar a remuntar. El dia que em van fer l’entrevista va ser justament el dia de la mare, al costat del mar, on està ma mare. En tres dies vam aconseguir més de 150.000 signatures, a part de les 40.000 que ja teníem. Fins ara, que en tenim 192.000 en Change.org i 12.000 en paper, que van ser les que vaig entregar en les Corts Valencianes.

Com va ser el lliurament de signatures a les Corts? Quines impressions et vas portar?

Molt bé. Vaig entregar 191.000 signatures en un pendrive -perquè eren 6.200 folis de peticions en Change.org-, acompanyades d’un certificat legal de la plataforma, i les 12.000 que havia anat jo recollint pels pobles. Va estar molt bé. Normalment s’entra per registre i no tens ningú esperant-te. Però el dia anterior a la visita em va cridar la secretària del president de les Corts, Enric Morera, per a dir-me que ell mateix em rebria en el seu despatx.

María junt al president Enric Morera, en l’entrega de firmes en Les Corts.

Quan arribes a Les Corts i veus a tots els policies, et reben i et posen el cartellet, ves a tots els diputats allà… La veritat és que molt bé. El president es va portar súper bé. Jo li vaig preguntar que si creia que es faria alguna cosa i em va dir que intentarien donar-me suport. A més, quan vaig eixir, es van fer la foto amb mi els quatre grups majoritaris i tots em van donar les seues targetes. Jo crec que va eixir bé. Mira si va ser així, que l’endemà em van telefonar de Conselleria per reunir-se amb mi pròximament, quan anteriorment ja m’havia posat en contacte amb ells i no m’havien fet ni cas.

Gairebé podríem dir que ets una líder d’opinió en xarxes socials, sobretot en Facebook. Els teus posts tenen molta repercussió i són compartits per molta gent. Diries que esta xarxa social t’ha servit d’altaveu?

Facebook m’ha servit de molt. La gent pensa que les xarxes socials són dolentes. És veritat que, per desgràcia, de vegades serveixen per mals fins. Però altres vegades, com en el meu cas, serveixen per fer coses molt grans. Una cosa tan gran com lluitar contra el càncer. Tinc gairebé 800 seguidors de totes les parts: d’Amèrica, d’Alemanya… és increïble la gent que em seguisca i que em diga que, per favor, no pare de lluitar perquè tenen a familiars o amics en la mateixa situació i si jo pare, s’enfonsen. És molta responsabilitat i de vegades em ve de gust desconnectar un poc. Però saps què? És una batalla personal i crec que parlar i fer coses pel càncer val la pena. Si esta és la meua lluita, jo seguiré.

El Facebook m’ha donat la vida. La gent es pensa que sóc jo la que els he fet bé a ells, però el que ells no saben és el bé que m’han fet a mi. Moments en què he estat decaiguda o m’he sentit sola a casa, he mirat els comentaris d’ànim i afecte i m’he sentit súper afortunada. No saps el que m’ha donat Facebook. He fet amistat amb gent que no coneixia, que tan sols era un simple nom quan vaig començar i que ara són part de la meua vida.

Quin és ara el següent pas en la lluita de Maria?

Arribar a la Conselleria. Reunir-me amb ells, parlar, i escoltar el que ells em vulguen dir. Si jo, una persona anònima, em moc i sóc capaç d’arribar a les Corts, la gent que té el poder podria fer molt més. S’haurien de moure un poc més.

Finalment… Què traus en clar de la malaltia i de la teua lluita?

Estic súper contenta i satisfeta amb esta lluita. No m’ha sabut gens malament fer-ho. A l’inrevés: si tornara a tindre càncer, que espero que no, ho tornaria a fer. És de les coses més boniques, a part dels meus cinc fills, que he fet en la vida. Hem de ser un poc solidaris. Sempre he pensat que si totes les persones ho fórem, tot aniria molt millor. Jo, almenys, són els valors que intente inculcar-los als meus fills.

El més bonic del càncer és que, si aconsegueixes curar-te, és com si tornares a començar i, a més, molt millor. Valores molt més les coses. Ara estic ací mirant al mar, fent una entrevista, i em sent súper afortunada. És el millor que he tret de la malaltia. Ara només espere seguir així de fort i que em diguen que ja estic definitivament curada. Així descansaré un poc. Encara que amb el tema de les signatures no pense descansar.

Contingut patrocinat
La Marina Plaça. Noticies. Diari de la Marina Alta.