LA MARINA PLAZA

Hidraqua
NO + VIOLÈNCIA DE GÈNERE
Publicat: divendres, 5 maig, 2017

Francisco Sánchez: “La democràcia s’acaba; ens l’estan furtant davant els nostres nassos i no ens assabentem”

ENTREVISTA A L’AUTOR DEL LLIBRE LA SOCIALDEMOCRÀCIA HA MORT, QUÈ FEM AMB EL LIBERALISME?

Per canviar les coses cal lluitar en dos fronts: l’institucional, però també el social

Governe qui governe, sempre guanya la dreta

Marina Salud és neoliberalisme pur i dur

És el seu primer llibre i ens descobreix una altra faceta -la d’assajista-, de Francisco Sánchez, significat en la Marina Alta pel seu combat contra la privatització sanitària des de la Plataforma per a l’Defensa de la Sanitat Pública que va presidir durant anys i per la seua activitat sindical des de l’hospital de La Pedrera. Però a Francisco, o Paco, com en realitat el coneix tothom, li preocupen moltes més coses de les que esdevenen en la nostra societat. Llicenciat en Geografia i Història, i Diploma d’Estudis Avançats en Filologia Anglesa, acaba de publicar La socialdemocràcia ha mort, què fem amb el neoliberalisme?, on reivindica la necessitat d’agitar la societat civil, de mobilitzar-se, per intentar canviar les coses en una societat on els poders econòmics la mantenen baix control. I ningú pot dir que no predique amb l’exemple. A més de tot el que s’ha dit, Francisco Sánchez és delegat d’Intersindical Salut, president de la Junta de Personal del Departament de Salut de Dénia i coordinador de la sectorial d’Educació i Cultura en Compromís per Dénia. Ah, i practicant de kundalini ioga (diu que li fa il·lusió que ho reflectim).

Vostè a qui vol convèncer?

El missatge va dirigit a difetrentes col·lectius. Des de la revolució conservadora dels anys 70, la ideologia liberal ha establit una sèrie d’estructures, a nivell mundial, que fan que els governs nacionals no puguen canviar l’estructura bàsica de la societat per si mateixos. El sistema euro, el Banc Mundial, l’FMI, les agències de ràting,… governe qui governe, no pot canviar les coses substancialment. Pretenc explicar per què.

I atès que el primer que deixa clar en el seu llibre és que “l’objectiu és fugir dels partits emergents, què es pot fer?

Un partit que aspira a governar no pot dir que vol assaltar els cels, perquè o peca d’ignorant, que seria un error imperdonable, o està enganyant la gent. Insistisc: els governs no poden canviar les coses substancialment. La prova és Syriza, a Grècia, un projecte fantàstic que va tardar molts anys a aconseguir el poder i va generar una esperança increïble. No obstant això, una volta va arribar, va convocar el referèndum sobre l’acceptació de les condicions d’Europa, la gent va dir que no i va ser que sí. Per a canviar les coses cal lluitar en dos fronts: l’institucional, però també el social.

Precisament això ho diu també Podem…

Sí, però després ha de ser conscient que no es pot canviar la societat. D’altra banda, amb el llibre també pretenc convèncer els que voten el PSOE sense saber a qui estan votant.

És vostè dels que pensen que PP i PSOE són el mateix?

No és idèntic. Preferisc un govern d’esquerres encara que siga del PSOE, abans que conservador. Però són diferències de matís, no diferències bàsiques. Amb la política del PSOE s’ha anat detraient a l’Estat cada vegada més. Mentre diu que vol més protecció social, deixa l’Estat sense recursos econòmics.

La gent ha de saber el que ha fet el PSOE els últims 40 anys. Que acabe com el PASOK a Grècia, o com a França o Holanda, seria una desgràcia, però ha de fer una reflexió profunda i mirar-se al melic.

Llavors el missatge és per als votants de Podem i del PSOE?

No només. Hi ha un altre col·lectiu gran, el que jo anomene el partit de l’abstenció. També va dirigit a ells. És un partit molt heterogeni. Abstindre’s sempre és un error. Ja ho va dir Plató: el càstig per no voler participar en política és que acabes sent governat pels teus inferiors.

Això va per Rajoy?

Per Rajoy, per Esperanza Aguirre, per Ignacio González…

El cas és que, pel que diu, guanye qui guanye, sempre guanya la dreta?

Sí, governe qui governe. Grècia està aplicant l’austericidi.

Qui ha matat a la socialdemocràcia?

Els socialdemòcrates, fonamentalment. També els neoliberals.

Què fem amb el neoliberalisme?

En el primer capítol del llibre explique com han convertit la democràcia en un xou, en què no permeten debatre sobre el que realment està passant. Entre altres coses, cal millorar el sistema electoral perquè represente a totes les persones. Sóc dels que creuen que la democràcia representantiva no és la millor opció, però sí la menys dolenta; però, no podem caure en l’autocomplaença i pensar que qui guanya pot fer el que li done la gana. Acabem sent representats per unes elits que no tenen res a vore amb la gent comuna. Necessitem una democràcia més participativa. Bakunin va dir que quan les classes obreres entraren en política, acabarien comportant-se com burgesos, i no va errar ni un mil·límetre.

D’altra banda, ens donen un sistema que es diu democràcia que desactiva la possibilitat de revolució. Però té el perill que produeix no demòcrates. Així una democràcia no pot funcionar.

Com es produeixen no demòcrates?

Des de diferents àmbits. En l’educació, per exemple, s’ensenya a ser bon treballador, dòcil, i bon consumidor. En el camp laboral, la protecció social real està per baix de la legal. A nivell social, el patriarcat segueix incidint en la submissió de les dones. Per això cal que estiguem ací, perquè la política és massa important per deixar-li-la als polítics.

Així difícilment es va a acabar amb el neoliberalisme…

És fonamental a qui li donem la vareta màgica, la creació dels diners. Amb el beneplàcit dels partits socialistes, s’ha permès que els diners el creen hui els bancs comercials. De tots els diners circulant, només el 3% és paper i moneda; el 97% restant són diners electrònics, que no el creen els estats, sinó bancs comercials que fan préstecs. Un estat que renuncia a crear diners renúncia a fer política social, ja que una part ínfima del que costa encunyar moneda és el cost real de bressolar, la resta són diners que es queda l’estat i serveix per fer carreteres, escoles, hospitals… el llibre proposa instaurar els diners sobirà, que significaria recuperar la creació del cent per cent dels diners existent.

Què vol dir quan afirma que el principal enemic intern de la democràcia som nosaltres mateixos?

Hi ha una gran majoria de la societat que no és demòcrata, que no creu en el sistema. Pel que deia abans: estem fabricant no demòcrates.

Diu en el llibre el següent: “Estic convençut que val la pena lluitar, sempre des de la no violència, però no necessàriament sempre des de la legalitat”. Explique-ho.

Hem de respectar la llei, però la llei també ha de respectar a la gent i els drets democràtics. Em ve al cap l’anomenada Llei Mordassa; si una llei prohibeix publicar tuits o fer manifestacions, em sembla perfecte que s’incomplisca. Hui en dia, l’Estat espanyol està fent una pressió molt forta contra la llibertat d’expressió, perseguint adolescents que envien tuits o whatsapps i deixant en el carrer als corruptes.

Pinta vostè un panorama molt negre…

La democràcia s’està acabant, ens l’estan robant davant els nostres nassos i no ens estem assabentant. Es va a quedar en un nom buit, i tot amb l’excusa de la crisi, quan estem en la societat de l’abundància, on hi ha de sobra per a tothom.

Li anava a preguntar si és optimista o pessimista, però, vist el que m’acaba de dir, crec que no cal…

Si esperem que els polítics solucionen la situació, podem esperar asseguts. Ho hem de arreglar nosaltres. Si la gent no ix al carrer i la societat civil no es vertebra en moviments, plataformes, sindicats, partits polítics amb democràcia interna… winter is coming.

Dues últimes preguntes que li he de fer, sent vostè qui és. La primera: ¿Què té a vore tot això amb la sanitat a la Marina Alta?

He viscut tot el procés de la privatització, i esta és la meua trinxera contra el neoliberalisme. Marina Salud és neoliberalisme pur i dur. Tinc coneixement directe i això m’ha servit molt per obrir-me els ulls a tot el que se’ns ve damunt.

I la segona: Com sindicalista, com veu el paper que juguen els sindicats?

Tenim un model de sindicalisme de concertació, que és un tipus de sindicat que intenta portar-se bé amb el poder. L’únic que tenim és menys drets laborals, més precarització, sous més baixos, falsos autònoms… Els sindicats estan per defensar els treballadors i no per a portar-se bé amb el poder. Sóc més partidari d’un sindicalisme de confrontació; el de concertació sempre negocia a la baixa. Dit d’una altra manera, jo mai signaré res que siga empitjorar les condicions.

 

MÉS INFORMACIÓ: Pots conèixer més al voltant de l’obra i de l’autor en el web www.lapsuslinguae.eu.

 

Deixa el teu comentari

Contingut patrocinat
La Marina Plaça. Noticies. Diari de la Marina Alta.