Amb l’esport, passe el que passe
Publicat: divendres, 28 abril, 2017

Daniel Pérez: “No esperava que em cridaren per a jugar amb la Selecció Espanyola”

  • Entrevistem al jove jugador de bàsquet que fa unes setmanes va debutar en la selecció espanyola sub 16, convertint-se en el primer denier en aconseguir jugar en un equip nacional d’este esport

Fa unes setmanes saltava la notícia que un jove jugador de bàsquet de Dénia era cridat per a jugar diversos partits amb la Selecció Espanyola sub 16. La importància del fet va arribar en descobrir-se que era el primer veí de la capital comarcal a arribar a un conjunt nacional, en qualsevol de les categories. El seu nom és Daniel Pérez.

Est jove, de quinze anys d’edat, porta jugant a bàsquet des dels cinc anys i s’ha format a mitges entre l’escola municipal de bàsquet de Dénia i les categories inferiors del València Basket Club. Ens vam reunir amb ell per saber un poc més sobre la seua experiència amb el conjunt espanyol, al qual espera tornar.

El mateix jugador, també ens parla de com de sacrificat que és haver de viatjar des de la capital de la Marina Alta fins a València cinc vegades a la setmana. Este fet, com bé poden recordar, ha fet que moltes carreres de jugadors de bàsquet de la comarca acaben veient-se truncades (el cas de Pau Puigcerver, publicat per este diari fa diversos mesos). Pérez està disposat a seguir i així ens ho explica en l’entrevista que segueix.

Comencem des del principi: Quant de temps fa que jugues a bàsquet?

Vaig començar amb cinc anys. Des de benjamins. En aquell moment variava esports. En feia tres, tennis, futbol i bàsquet, i per la meua família em vaig acabar decantant per l’últim. Els meus dos pares jugaven de joves. La veritat és que era bo en tots els esports, destacava i solia guanyar en tots, però al final amb 11 o 12 anys em vaig decidir pel bàsquet.

I quan vas començar en el València Basket?

En infantils de segon any, jo tindria 13 anys, em van cridar per fer les proves. Vaig acudir i em van agafar de primeres per a l’equip.

Què vas sentir quan et van cridar del VBC? T’ho vas pensar molt a l’hora de decidir si anar-te’n cap allà?

No m’ho vaig pensar en absolut. Jo ja tenia altres ofertes d’altres equips perquè jo ja buscava un nivell un poc més alt del que podia trobar ací, a Dénia, que va ser l’escola on vaig començar. Finalment va arribar el València, que és l’equip que m’agrada a mi des de sempre, i em vaig presentar a les proves i quan em van dir que sí, ho vaig rebre amb il·lusió i a vore que podia passar.

Explica’ns, per començar, un poc de la temporada actual. Com està anant? Ens hem assabentat, a més, que jugues també amb els júniors. Què significa per a un jove com tu jugar amb xavals d’un i dos anys més?

Sí, de fet el cap de setmana vaig estar convocat amb el júnior de segon any, jugant la final autonòmica, i la vam guanyar. No és que tinguera molts molts minuts, però bé, és el normal perquè són dos anys més grans que jo. La veritat és que, quan em criden per al júnior, sent alegria perquè això vol dir que es fixen en mi i que en un futur podré estar-hi.

D’altra banda, de la temporada amb el meu equip cadet, va molt bé. Este cap de setmana, divendres vam començar la nostra fase final i esperem guanyar, som els favorits, així que intentarem anar al campionat d’Espanya. Els dos primers de l’autonòmic van al nacional i eixe és l’objectiu.

Parlem ara del teu pas per les seleccions. Quan et van cridar per primera vegada per a una selecció?

Va ser per a la valenciana. Em van cridar per primera vegada en alevins, però em vaig quedar en reserva. Després me’n vaig anar a València i ja em van cridar per a infantils més vegades, i l’última ha sigut com a cadet. Vaig anar al torneig nacional per seleccions a Huelva i de fet ací és on es va fixar en mi la selecció espanyola. Pràcticament des que vaig començar en el bàsquet que estic en el punt de mira dels observadors de la valenciana.

I ja que has tret el tema, explica’ns la teua experiència amb la selecció espanyola. T’ho esperaves? Que vas pensar quan et van dir?

Per a res, no m’ho esperava per a res. Em va reunir el cap de planter del València Basket i m’ho va dir i jo em vaig quedar al·lucinat. Sabia que potser, en algun moment futur, podia tindre una oportunitat, però per a res creia que fóra ja, en el present.

Tot va vindre perquè a Huelva vam fer un bon campionat. No érem favorits i tot i així vam arribar a quedar quarts. Alguns jugadors destaquem i gràcies a això vam arribar més lluny del que es preveia. Vaig tindre la sort que em va eixir un molt bon campionat i els observadors de la selecció espanyola es van fixar en mi i van acabar cridant-me.

Creus que tens possibilitats de seguir anant a més convocatòries?

Està difícil, perquè hi ha molt de nivell, però jo crec que puc tornar. Jo tinc esperança i m’esforçaré per tornar-ho a aconseguir. La següent convocatòria serà per a l’Europeu sub-16, que serà este estiu a Montenegro i ja és un mes i mig concentrat amb la selecció, que és dur, però bé, jo crec que tinc possibilitats.

Explica’ns sobre els partits a França. Els vas jugar tots?

Jo en els partits de França arribava com el principiant, com el roockie. Allà hi ha molta gent que porta molts anys anant a les convocatòries, amb equips similars cada vegada i jo arribava com el nou, així que és difícil arribar i jugar de primeres. Tot i això vaig tindre minuts. Després de diversos dies entrenant amb ells, el primer partit va ser el que més vaig jugar. Van ser uns 15 minuts, i als altres dos vaig jugar 5 i 1 minut. Però sens dubte és una genial experiència, i ja puc dir que he jugat amb la selecció espanyola.

Què et va passar pel cap la primera vegada que vas xafar la pista amb la samarreta de la selecció?

La veritat és que al principi un poc de nervis, però al cap de no res em vaig anar adaptant i em vaig ficar en el joc i vaig deixar de banda la resta.

Per anar acabant, digues-nos, qui diries que és la persona o les persones que més t’han ajudat en tots estos anys?

Bé, sobretot els meus pares. Tots dos han sigut jugadors de bàsquet. Mon pare m’ha donat molts consells i ma mare igual; gràcies a ells he tingut l’esperit competitiu que ara em fa lluitar pel que faig.

Com és conegut, hi ha diversos jugadors d’ací que han anat a jugar allà i al final han tornat per la duresa que és haver de desplaçar-se i tot el que comporta. Com es porta això? Vos heu plantejat deixar-ho?

Sí, és una cosa que passa. En el meu cas, jo estudie a Dénia i sens dubte, per als pares, ara significa un sacrifici perquè he d’anar cinc vegades a la setmana. Hi ha hagut altres d’ací que jugaven a València i després de diversos anys han decidit tornar perquè és sacrificat. Nosaltres ja ens ho hem plantejat. De fet, ho pensem este any, però com va començar a anar bé la temporada, ho descartem, perquè a més supose que em pujaran, l’any que ve, a l’equip júnior de segon any directament.

Jo els plantege als meus pares la possibilitat de viure a València, amb la família que tenim allà, però van preferir que no, que acabe els estudis ací i seguir anant setmanalment diverses vegades. Més en el futur ens ho tornarem a plantejar.

Com combines els viatges a València amb l’estudi?

L’any que ve serà més dur que este, perquè faré batxiller. Fins ara ja era difícil combinar-ho. Aprofite sobretot el dia lliure que tinc per a estudiar i i el que no puc, ho faig en el cotxe.

Per acabar, què vols estudiar? Ja t’ho has plantejat?

Sí, ho he fet, perquè al final, si no arribes a res en l’esport has de tindre de què viure. I això ho tenen molt clar també els meus pares. Jo vull estudiar International Bussines. La nota està bastant alta però tinc la sort que segurament siga reconegut com a esportista d’elit. A més, en cas que anara a l’europeu amb la selecció, tindria la condició d’esportista d’elit més elevada i amb això podria entrar en qualsevol carrera amb poca nota.

 

Contingut patrocinat
La Marina Plaça. Noticies. Diari de la Marina Alta.