LA MARINA PLAZA

Mezquida Denia plagas mosquitos ingeniería
VOLEM EL TREN

Els últims romans que van resistir en el Montgó

  • El fortí de la Penya de l’Àguila, a Dénia, va acollir als últims soldats de Sertori, que van perdre la cruel guerra civil contra Pompeu i que probablement es van vore abocats a un tràgic destí
  • El Museu de Xàbia ha albergat ara una exposició que mostra la vida militar i quotidiana d’aquells legionaris
  • La Universitat manté que este jaciment constituïa, al costat d’altres ubicats a Moraira, Calp, Altea i Benidorm, una línia de defensa de la costa

Entre les virulentes guerres civils que van assolar durant dècades la República Romana, una de les més destacades va ser la que va enfrontar Sertori amb la facció més conservadora del Senat liderada per Sila. L’any 83 abans de la nostra era, Sertori, un cabdill de gran carisma, va fugir d’Itàlia i va acabar per traslladar l’escenari bèl·lic a Hispània, on aliat amb les tribus locals va resistir durant una dècada als millors exèrcits del món enviats per Roma i liderats, a partir del 77 abans de la nostra era, pel gran Pompeu. La guerra va finalitzar cinc anys després amb l’assassinat a traïció de Sertori a mà d’un lloctinent.

Durant aquell conflicte hui gairebé mític, la costa de les actuals comarques de la Marina van jugar un paper fonamental. Davant el difícil trànsit per terra, este litoral oferia grans avantatges per a la navegació, i de fet un dels principals ports dels sertorianos va ser Dianium, l’actual Dénia.

Però és que a més Sertori pretenia controlar i vigilar el trànsit d’embarcacions que navegaven al voltant del cap de la Nau, tot un referent geogràfic a la Mediterrània de l’època i per això va instal·lar una sèrie de fortificacions en el sud de Dianium ubicades en la Penya de l’Àguila del Montgó, la Punta de la Torre de Moraira, el Penyal d’Ifac de Calp, Cap Negret a Altea i el Tossal de la Cala, ja a Benidorm.

L’actual tesi d’una sèrie d’experts, entre els quals destaca la professora de la Universitat d’Alacant (UA) Feliciana Sala, és que tots estos jaciments, tradicionalment associats a un origen iber, van servir com xicotets fortins -castella en llatí- de les tropes romanes de Sertori. La seua missió, a més d’exercir una tasca de control del territori, era fiscalitzar totes les embarcacions que navegaven en el triangle integrat per Carthago Nova (l’actual Cartagena, i d’especial interès estratègic per a Sertori, doncs estava en mans del seu enemic Pompeu), Ebusus (hui Eivissa) i la pròpia Dianium.

D’entre tots aquells fortins, el de la Penya de l’Àguila «compta amb un especial protagonisme en la contesa en acollir l’enclavament que pot simbolitzar la tragèdia viscuda pels últims sertorianos de Dénia», explica Sala. Van ser els últims rebels de Sertori que encara haurien resistit en la seua fortalesa del Montgó, malgrat que l’evolució de la guerra va començar a ser crítica per als rebels després que Pompeu els vencera en les batalles de Valentia i Sucro (en el 75) .

Muralla de la Penya de l’Àguila.

Esta consideració de la Penya de l’Àguila com últim focus de resistència rebel no és una mera especulació històrica. Ja el 1963, H. Schubart va intuir que l’especial disposició de les tres muralles que configuraven el fortí obeïen a una «solució crítica o d’emergència» per evitar una possible invasió imminent. Per això, Sala acaba preguntant-se: «Per ventura no semblen [les muralles] elements de defensa propis d’un camp de batalla? Per ventura no es percep una desesperada resposta davant un atac imminent, potser l’últim reducte dels sertorianos? »..

Romans contra romans, l’exposició a Xàbia: com vivia un soldat del segle I abans de la nostra era

Inaguració de l’exposició a Xàbia.

Les paraules de Sala estan extretes d’un catàleg específic per a l’exposició Romans contra romans que, organitzada per la pròpia Universitat d’Alacant i el MARQ, ha acollit durant estos dies el Museu Soler Blasco de Xàbia i que evoca tota esta epopeia. Tot i que en rigor la Penya de l’Àguila es troba a Dénia, el museu xabienc alberga nombrosos materials de metall i ceràmica que al llarg dels anys han sigut salvats de l’espoli que sistemàticament ha patit este jaciment.

La raó, segons explica l’arqueòleg municipal de Xàbia, Ximo Bolufer, és que el Soler Blasco va rebre dues donacions transcendents de restes procedents de la Penya de l’Àguila: la primera es va produir quan a finals de la dècada de 1970 s’obrira la controvertida pista per ascendir fins a esta part del Montgó; llavors, un resident estranger que vivia a Jesús Pobre va recollir d’allà nombrosos fragments històrics, mentre en un impagable diari detallava en quin punt exacte del jaciment els havia localitzat; estes restes van ser cedides més tard al museu xabienc i també a mitjans dels huitanta un altre veí, en este cas de la pròpia Xàbia, Pepe Cardona, va fer el mateix.

Una bona part d’estos materials s’han integrat ara l’exposició Romans contra romans. No són només part dels pertrets militars que carregaven els soldats, sinó també incomptables peces que ens permeten conèixer bastants coses de la seua vida quotidiana: plats, fragments de gerres, tapadores d’olles, lingots, cascs, anells, encenedors, tatxes, projectils de ferro, puntes de llança, àmfores, plaques de cinturó, ganivets, aixades, tenalles, pinces, destrals, peus de palangana, monedes…

Peces del Museu Soler Blasco exposades.

Com era donds la vida d’un soldat de Sertori en el segle I abans de la nostra era?

La rutina diària

La unitat bàsica de l’exèrcit romà era el contubernium, un grup de huit soldats que compartien habitacle i deures rigorosament. La rutina començava amb l’esmorzar. Després, alguns feien guàrdia i la resta s’exercitaven amb les armes per a un possible atac. Sempre calia estar preparat.

El mantenimient del castellum

En la conservació del fortí, a més de soldats participaven fusters, obrers, ferrers o mossos de quadra. També hi havia metges i mestres de per redactar cartes i portar comptes. El transport d’aigua i llenya era diari i s’enviaven soldats a caçar per a portar carn fresca. Abans de dormir, calia netejar tot l’equip: armes, indumentària i la vaixella de cada legionari. També hi havia temps per a l’oci, com demostra la troballa de peces de fusta.

La dieta

Hi havia tres aliments fonamentals: el blat, que es duia des dels veïns camps de cultiu dels ibers; i vi agre i oli, importats des de Roma en àmfores. La sal també era un element fonamental per a conservar aliments. La dieta es completava amb hortalisses, llegums, fruites, carn fresca, mel, cansalada, llet, formatge, herbes aromàtiques i salaons. Cada contuberni disposava d’una cuina portàtil.

El salari

En els jaciments s’han trobat monedes romanes encunyades per la República i també per ciutats iberes, forçades pels romans a emetre diners per a sufragar despeses de guerra.

Pirata cilicio.

El desenllaç: de l’esperança de Mitríades a la guerra eterna

Els pirates cilicis van posar allà per 75 abans de la nostra era a Sertori en contacte amb Mitríades VI, rei del Ponto, al Mar Negre. L’objectiu: negociar un pacte per a fustigar des dels dos extrems oposats de la Mediterrània a la poderosa Roma. En aquell any, Lucio Magio i Lucio Fannio, dos membres de la facció popular del Senat, a la qual pertanyia Sertori, van arribar al port de Dénia a bord d’un myoparo tripulat per estos pirates cilicis, la flota dels quals és molt possible que també estiguera amarrada en el Tossal de la Cala, el Penyal d’Ifac, Cap Negret o la Punta de la Torre.

Esta aliança no va obtindre resultats fructífers i, com ja s’ha explicat, Pompeu guanyar el conflicte. Però, tot i així, la República Romana no es va lliurar de noves guerres civils inclosa la que un Pompeu ja molt més veterà va disputar i va perdre enfront de Julio César entre el 49 i el 45 abans de la nostra era.

Contingut patrocinat

Pin It on Pinterest

La Marina Plaça. Noticies. Diari de la Marina Alta.