LA MARINA PLAZA

ASESORÍA 3.0 DENIA ASESORÍA LOW COST
Periodisme, passe el que passe
Publicat: dissabte, 11 febrer, 2017

Pere Vicalet, les mil cares d’un compositor, director i artista digital

Pere Vicalet, nom artístic de Pedro Vicente Caselles Mulet, és un jove músic polifacètic nascut a Gata de Gorgos el 1987 que està de plena actualitat. En els últims dos mesos ha obtingut el Premi Talent Jove en Cultura de la Comunitat Valenciana, alhora que ha estrenat tres innovadores obres: una composició per a Banda i Dj-Artista digital solista, una òpera electrònica i la seua primera peça per a banda simfònica. Vicalet és, a més, catedràtic de Tecnologia Musical en el Conservatori de València i creador d’un pioner programari que sincronitza l’àudio, llums i vídeo mitjançant sensors. Amb ell repassem la seua trajectòria i el seu univers creatiu, que combina música contemporània amb l’electrònica, els samplers i el moviment.

“No ens podem plantejar els concerts com fa dos segles perquè la societat ha canviat, el model clàssic de concerts està obsolet”

– “Hi ha un component educatiu en què no vaja la gent jove als concerts, ningú ens va ensenyar quan estàvem en l’escola, de la mateixa manera que no ens han ensenyat a anar a un museu, a llegir una novel·la…”

– “Hi ha nous camins a explorar per arribar a més públics. Busque convertir el públic clàssic en un públic actiu mitjançant noves eines digitals”

-A Espanya no tenim una llei de mecenatge, ací no hi ha empreses que invertisquen en cultura, ja que no trauran beneficis, ni fiscals, ni emocionals, ni culturals”

– “Entre els directors de bandes moltes vegades es comenta que des d’Oliva fins a Altea hi ha com un embut musical, sembla que estem acomodats”

La teua concepció musical sembla no tindre fronteres, eres un músic multidisciplinari que fusiona tradició i avantguarda, tant en la teua faceta de compositor com de director

Sí, la veritat és que sóc un poc eclèctic i el conèixer altres disciplines em serveix de retroalimentació. Poder fer-te la teua pròpia aplicació informàtica per a l’estudi tècnic d’una partitura, et permet avançar molt més ràpid en este aspecte. Gràcies a estes influències també pots aportar un punt de vista diferent, des d’un perfil poc comú. Des de fa alguns anys, porte sempre una llibreta i vaig anotant totes les sinergies que hi ha entre els tres camps: direcció, composició i tecnologia. Em serveix de reflexió i, al mateix temps, d’elaboració i projecció del meu propi camí.

Quina és la teua formació acadèmica?

Vaig estudiar primer en l’escola de música de Gata i després en el Conservatori Tenor Cortis de Dénia. Als 17 anys vaig abandonar la música i començar a estudiar Enginyeria Industrial. Quan m’adone que dedique més temps a la música que a Industrials, abandone l’enginyeria i inicie eels estudis de Magisteri Musical i Composició a València, després vaig passar a estudiar Direcció i, posteriorment, me’n vaig anar a Budapest per ampliar els meus estudis en estos camps. Quan vaig tornar, vaig fer un màster de música en el Politècnic de València, que és el que m’ha permès accedir a l’oposició de catedràtic de Tecnologia Musical.

Actualitat i premis

Anem a l’actualitat més immediata, què significa en la teua carrera el recent nomenament com a director de la prestigiosa Jove Banda Simfònica FSMCV i com va a ser el treball amb ells?

La veritat és que va ser un nomenament que va arribar molt per sorpresa. No m’ho esperava. Significa la consolidació d’anys d’esforç, estudi i dedicació en cos i ànima a allò que tant estimes, en este cas, la direcció. També és una nova oportunitat per a seguir aprenent i créixer com a persona.

Estrena de l’obra per a Banda i DJ a Reus

Respecte a la feina amb la Jove Banda Simfònica de la FSMCV, la idea musical va a girar entorn de tres pilars fonamentals. El bàsic serà el treball pedagògic que es desenvoluparà en uns tallers amb professionals de diferents instruments i conceptes musicals. El segon pilar és l’artístic, ja que en esta agrupació es poden abordar obres de gran dificultat, que no en totes les agrupacions es poden interpretar. El tercer és el social. En els últims anys s’ha treballat perquè vagen solistes convidats que el seu dia van passar per l’agrupació. Tornar a ella segur que els porta bons records a ells i als músics de hui, els pot causar impacte per vore’s reflectits en un futur. He de dir finalment, que hi ha un projecte titulat Música a la llum de Culturarts (Institut Valencià de la Música) que en col·laboració amb la FSMCV estan fent una tasca musicològica molt gran per a trobar partitures que tenim perdudes en els arxius de les bandes. És possible que fem un enregistrament amb este repertori.

Ja has obtingut diversos guardons de composició i direcció. A més, a principis de gener, et van atorgar el Premis Talent Jove en Cultura de la Comunitat Valenciana.

Sí, és un premi que et permet afermar-te, ja que no valora un projecte concret sinó tota la teua trajectòria. En el meu cas el que més han valorat és el programari All in One. Hi hauria d’haver més premis d’este tipus, ja que serveixen d’estímul a la gent inquieta i, sobretot, donen a conèixer a la societat el que s’està creant i permet crear simbiosi entre les diferents categories d’esport, empresa, ciència, acció social …

En els últims mesos han vist la llum diversos projectes propis, sens dubte, vius un període especialment intens de la teua carrera musical.

La veritat que està sent una època molt dolça i molt emotiva. En poc de temps, he pogut desenvolupar les meues tres facetes: la de director, compositor i artista digital. Sent que ha quallat ara bona part de la feina que he vingut desenvolupant durant anys. La meua sensació és que s’ha complit un somni en debutar com a director al Palau de les Arts de València dirigint una òpera electrònica; també en dirigir la meua primera peça per a banda simfònica, L’Arbre Blanc, amb la C.I.M L’Harmònica de Bunyol; o l’estrenar una obra per a banda i DJ amb la Banda Simfònica de Reus. Han sigut projectes que han marcat un gran punt d’inflexió i tots entre desembre i gener.

Les mil cares d’un músic polifacètic

Eres el creador d’un programari pioner en la sincronització d’àudio, llums i vídeo mitjançant sensors. Com sorgeix el programa All in one: Kivimulij?

Fa anys, al costat de Simon Mas, realitzava un programa de ràdio, House Distortion, en Activa FM que rendibilitzem fent de DJs. Acudim a diferents festivals i a les nostres actuacions vam anar introduint innovacions, com improvisacions amb el saxo o el comandament de la Wii per simplement combinar efectes de so amb la música. En este camp continue investigant a Budapest i a València, fins aconseguir un programa que sincronitzarà vídeo, llums, música i so, el que permet improvisació i interactivitat en el directe.

El programari es va presentar en el Festival de Música Contemporània Ensems de València el 2013 mitjançant M4cchina Ensemble amb l’obra Local Landscapes. La música era creada amb el piano, saxo o sensors, i era captada per interferir en el vídeo projectat o els llums.

En les obres que compons busques una nova relació amb el públic.

Crec que no ens podem plantejar els concerts com fa dos segles perquè la societat ha canviat, el model clàssic de concerts està obsolet.

Un adolescent, mentre esmorza, al mateix temps està mirant WhatsApp, la tele i parlant amb els seus pares… Sense entrar a jutjar si això és millor o pitjor, si no omplim els auditoris és per alguna cosa. Fent una crítica constructiva, crec que hi ha nous camins a explorar per arribar-hi a més públics. Un d’estos camins, i que em concerneix, és el convertir el públic clàssic en un públic actiu mitjançant noves eines digitals.

Imaginem per un moment, una orquestra que estiga interpretant una peça i que darrere tinga una pantalla en la qual es projecten colors o imatges decidides per cadascun dels espectadors a través d’una aplicació que s’han baixat prèviament en els seus mòbils.

Aconseguir esta interactivitat sempre m’ha interessat. Per exemple, quan faig de DJ no realitze sessions tancades preparades de casa, busque la participació, que siga una sessió creada per tots, en el mateix moment.

Has dirigit aproximadament unes 30 formacions d’Espanya, Itàlia i Hongria, entre elles dues de la comarca com la de Benitatxell o Gata. Quines diferències hi ha entre dirigir a professionals en una orquestra i amateurs en una banda?

Quan dirigeixes una orquestra professional, més enllà d’egos existents, et centres més en la música. En una banda amateur, el director dedica una bona part de la seua energia a gestionar qüestions socials, a les relacions entre els membres. El meu primer objectiu quan entre en una banda, és que funcione com a grup, que hi haja un bon ambient. Quan la banda està unida, la música acaba fluint.

El passat mes de gener vas estrenar i vas dirigir una composició per a Banda i Dj-Artista Digital solista amb la Banda Simfònica de Reus

Va ser una aventura arriscada. D’una banda la música electrònica ja estava feta, actuava com un instrument més, però havíem de acoblar-nos uns amb altres: la banda i el DJ, que al contrari del que és habitual, no estava sol. Els assajos van ser complicats, però el concert va funcionar molt bé, el resultat va sorprendre, no només al públic, sinó també als joves músics de la Banda de Reus, que van comprovar que hi ha una altra manera d’entendre la música.

Una de les obres va ser d’improvisació lliure, en la qual es va establir un diàleg musical molt interessant: jo realitzava diferents moviments i els sensors d’All in one: Kivimulij i els músics reaccionaven lliurement a estos sons, el que al seu temps em feia reaccionar a mi.

El 16 de desembre passat vas debutar en el Palau de les Arts de València, dirigint l’òpera electrònica La Mare dels Peixos

Per a un director valencià com jo, va ser molt important estrenar una òpera d’un autor valencià en el Palau de les Arts, un espai que ha estat vetat i continua estant-ho en part. L’obra està composta per Roger Donnenberg i Jorge Sastre, creadors i responsables, respectivament, dels programes Audacity i SoundCool. Este últim és una aplicació made in València dissenyada per a l’educació musical Primària i Secundària, on els alumnes facen música mitjançant iPads o mòbils.

No n’hi havia prou amb dirigir una òpera electrònica, unint les meues dues facetes, sinó que a més el llibret d’Enric Valor, transcorre curiosament en la Marina. Tracta d’un matrimoni de Dénia i el pare és un pescador que pesca a Xàbia. Hi van participar sis cantants solistes, tres cors, tot i que un feia els efectes de l’electrònica amb el mòbil mitjançant Soundcool, i l’orquestra Col Legno. El treball va ser tota una aventura i una experiència fantàstica.

El 7 de gener vas dirigir a la prestigiosa la Simfònica de Bunyol en l’estrena de la teua primera obra per a banda simfònica, L’arbre blanc, que té molt a vore amb Gata.

És una obra que vaig escriure entre 2009 i 2012. Es basa en una llegenda que va tindre lloc durant la Guerra de la Independència a Gata de Gorgos. El setge dels francesos al poble va fer marxar a tots els habitants buscant refugi en l’ermita. Va ser en este lloc on es va produir el miracle de l’Arbre Blanc, que va encegar als cavalls dels francesos. La disposició de l’agrupació en dues bandes i diversos motius musicals extrets de la data, 1812, donen lloc a combinacions de melodies, sèries o harmonies que s’embranquen en batalla i són en essència el germen de l’obra que acaba en pau després de la retirada de els genets francesos.

En els teus performance jugues també amb la improvisació lliure. Parla’ns del Manage your time, un treball que se sustentava en l’actuació d’una ballarina.

En esta obra em preocupava la percepció del temps pel que fa a la durada ideal d’una obra i, d’altra banda, el tema de l’espai. Amb freqüències molt greus o molt agudes i en funció de si et mous o on estigues en la sala, canvia la percepció de l’escolta.

El 16 de desembre passat vaig debutar en el Palau de les Arts de València, dirigint l’òpera electrònica La Mare dels Peixos, La música era creada mitjançant els sensors Kinect de la XBOX i Leap Motion que captaven el moviment de la ballarina i era ella qui per tant, creava el so i decidia cap a on es dirigia el so d’entre quatre altaveus. Era ella, per tant, qui controlava el temps de l’obra. Com a curiositat sobre el títol, en els assajos sempre durava una hora, i en l’estrena no arribem a mitja hora… al final l’obra es va invertir i va controlar el seu temps.

Com compositor, quina línia seguiràs en el futur?

Em sap greu la necessitat de seguir component per a processos en temps real. Actualment estic col·laborant amb el disseny sonor per a un projecte de Noken (Porcelanosa) al costat de Vitamin, una empresa dedicada a les videoprojeccions amb instal·lacions sonores interactives. En la composició més clàssica, he acabat de començar una obra amb Gianluca Tavaroli, Matthew Baker contrabaixos del Palau de les Arts de València. Anem a fer-la en temps real, amb un intèrpret electrònic, que segons els seus moviments es genere el so. De moment, este és el camí que m’inspira.

Eres catedràtic de Tecnologia Musical al Conservatori de València.

És una especialitat nova. Ens dediquem a la investigació, creació i programació del so, així com també de la imatge. La carrera de Sonologia a Espanya només està a València i en l’ESMUC (Barcelona). Té aplicacions molt atractives, com el vídeo maping, que està desenvolupant-se en estos moments i és un camp que evoluciona molt ràpidament. D’alguna manera som pioners, estic segur que el temari que impartisc a hores d’ara, en cinc anys estarà obsolet. La veritat és que m’agrada la docència, perquè al mateix temps que ensenyes, aprens i hi ha una retroalimentació.

Mirades

Com educador que eres, quina explicació dónes a que hi haja molt poca gent jove en els concerts de música clàssica, tot i que en un territori com el nostre hi ha nombrosos músics en les bandes o en els conservatoris?

Fa poc vaig anar a vore un concert al Palau de la Música de València dirigit pel rus Valery Gergiev. En la sala no hi havia ningú de la meua edat ni, per descomptat, més jove. Per abordar la qüestió hauríem de tractar diversos punts.

Afortunadament, en tot el territori valencià s’estan formant molts músics. Si ens comparem amb França, allà només hi ha dos conservatoris superiors, a París i Lió. En canvi, només en la Comunitat Valenciana, ja hi ha tres: a València, Alacant i Castelló. Per tant, es formen músics, però és molt difícil dedicar-te professionalment, perquè no hi ha orquestres i molts han de marxar a treballar fora.

Crec, per altra banda, que assistir a concerts no forma part dels nostres hàbits, ni tan sols entre els músics, en canvi sí que ens ajuntem per anar al cinema, a sopar… A què es deu? Segurament hi ha un component educatiu, ningú ens va ensenyar quan estàvem en l’escola, de la mateixa manera que no ens han ensenyat a anar a un museu, a llegir una novel·la…

Una reflexió més a afegir pot ser que quan algú va a una discoteca, acudeix per a gaudir i esta emoció li fa tornar. La música clàssica ha de complir esta funció també: ha de emocionar. Afortunadament, puc dir que jo he sentit el mateix nivell d’emoció estant de festa, per exemple, en els carnavals de Pego, que en un concert de música clàssica. Un pot sentir la mateixa intensitat d’emocions, encara que en una activitat predomine Dioniosio i en l’altra Apol·lo. Potser ens falta educació per a sentir un concert com una cosa pròpia, que té a vore amb les nostres vides, que ens pot emocionar i commoure.

Per això crec que plantejar un concert d’una manera convencional potser estiga ja un poc obsolet per al públic actual, igual ens hem de replantejar les formes d’arribar a l’espectador.

És possible viure de la música en este país sense dedicar-se a la docència?

Llevat d’excepcions, no és possible. I això vicia el sistema perquè els alumnes que van als conservatoris en molts casos compaginen la seua carrera musical amb altres estudis.

A Espanya no tenim una llei de mecenatge, amb la qual cosa la cultura depèn excessivament del que és públic i és escassa la participació privada. Al contrari del que passa a Europa, ací no hi ha empreses que invertisquen en cultura, ja que no trauran beneficis, ni fiscals, ni emocionals, ni culturals.

Ací a Espanya, tot va a parar generalment al futbol. En altres països, el concert constitueix un esdeveniment cultural de socialització on després hi sol haver un còctel o un refresc on els diferents assistents al concert poden posar-se al dia i parlar del concert o d’altres quefers. Ací el pressupost no sol arribar ni per als músics… no parlem ja dels gestors culturals o dels autors…

En les condicions actuals, és gairebé impossible formar una orquestra si no és pública. Cal tindre en compte que un músic és com un esportista d’elit, per actuar un dissabte, ha d’assajar tota la setmana, s’ha de dedicar a això amb continuïtat. Estudiem 15 anys per a traure’ns una carrera molt sacrificada que no es valora. Un còmput al qual cal afegir-li, a més, que a la gent li costa molt pagar 10 euros per un concert.

Noisound Performance, en el Projecte Rafel Festival

Recomana als lectors curiosos compositors digitals i DJ a tindre en compte.

Més que DJ’S, com que el concepte queda lligat a un públic nocturn i a un ambient en concret, preferiria parlar d’investigadors sonors o programadors visuals diversos. Hui just ha arribat a les meues orelles el compositor electrònic Alon Mor, considerablement experimental. Sobre diferents estils, proposari Alva Noto, al costat de Ryuichi Sakamoto; o Francesco Tristano amb Carl Craig. Daito Manabe, Ryoji Ikeda, Julien Bayle… podrien ser alguns altres noms per a completar la llista.

Estàs al corrent del panorama musical de la comarca?

La veritat que no estic molt al dia, ja que quan vinc a la comarca, vinc per descansar i desconnectar. Pel que fa a les bandes amateurs, entre els directors moltes vegades es comenta que des d’Oliva fins a Altea hi ha com un embut musical, sembla que estem acomodats. Falta més unió entre els pobles de la Marina i es necessitaria un circuit comarcal cultural. En el meu camp hi ha mancances, no hi ha premis de composició ni cursos de direcció, per exemple. No parlem ja de la música electrònica…

Comenta’ns els teus projectes futurs.

El 9 d’agost es va complir el 75 aniversari de l’estrena mundial de la Setena de Shostakovich. Va ser estrenada el 1942 a Leningrad durant, curiosament, el setge. He viatjat molt per escoltar esta obra i conèixer la interpretació de diferents directors d’esta peça. Vull formar una orquestra i dirigir-la, és un projecte complex, car, però il·lusionant. A més, en octubre dirigiré un cor a Riga i presentaré l’obra per a dos contrabaixos i intèrpret electrònic que he comentat anteriorment. A més d’este projecte, estan les trobades amb la Banda Federal i segurament alguna representació més de la Mare dels Peixos.

Et podrem vore promtpe actuant en La Marina?

La darrera setmana d’abril dirigiré un concert amb el Cor de Xàbia i el Cor de Bilbao, amb Teresa Albero com a solista.

Es pot seguir a Pere Vicalet a través de facebook o  twitter.com/perevicalet.

Contingut patrocinat
La Marina Plaça. Noticies. Diari de la Marina Alta.