LA MARINA PLAZA

Teulada-Morira. Turismo
Periodisme, passe el que passe

El llarg camí de Pepa Font

EDITORIAL

  • Després d’haver signat la moció de censura de 2008 i haver governat al costat d’un PP, amb el qual sempre va marcar distàncies, la líder de CU conviu ara amb l’esquerra després que un alcalde socialista li haja encarregat gestionar part del projecte de Ciutat Gastronòmica de la Unesco

Pepa Font quan compartia govern amb Kringe, junt a Miguel Llobell i felicitant Grimalt després de la victòria socialista del 2015.

Hi ha un fet del passat que ajuda a comprendre moltes coses del present: allà per 2008, després de quedar-se en minoria per la deserció de Joan Collado, el govern de Paqui Viciano i Pau Reig va signar una mena d’acord amb la líder de Centre Unificat, Pepa Font, per tal d’evitar el naufragi d’una moció de censura que es presumia imminent. No va eixir bé. Poc després, i en un clima d’enorme crispació política, en el qual uns i altres no paraven de recriminar-se foscos interessos urbanístics, la mateixa Font va ser una de les signants de la moció que va desallotjar Viciano del poder i va encimbellar a l’alcaldia a la popular Ana Kringe.

No obstant això, Font mai va gaudir d’allò. O no massa. Va ser l’única de les cares visibles d’aquell nou govern del pentapartit que, minuts després del ple gairebé bèl·lic en el qual Kringe va prendre la vara de comandament, va abandonar l’ajuntament i va evitar els brindis i les celebracions dels altres. La líder de CU mostrava aquells dies una cara desgraciada, com si s’haguera vist obligada a fer alguna cosa que en realitat no volia fer.

La raó: que Font no es va portar bé -ni es fià- d’alguns dels membres del govern sorgit de la moció de censura al qual va pertànyer. Mai va empassar el líder del llavors PSD -marca hui heretada per Ciutadans-, Juan Sancho. I, per descomptat, quasi sempre es va portar a matar amb Kringe, la qual cosa és comprensible perquè va ser Kringe qui la va apartar del PP -on Font havia començat la seua trajectòria política-, qui la va enviar al desterrament, obligant-la a fundar un partit més xicotet com CU i qui, en definitiva, va enterrar les possibilitats de Font per ser el que Font sempre va voler ser: alcaldessa de Dénia.

Tot i així, a partir d’aquell tremend 2008, Font es va llaurar el seu propi camí: com ella era imprescindible per a mantidre l’estabilitat política del pentapartit, tenia un cert èxit popular, es portava bé amb el bo i millor de la societat local i era una dels escassos càrrecs públics que conservava una imatge respectable en aquella època, quan la política de Dénia es feia a crit net i amenaça de jutjat, es va convertir en la dona forta tant d’aquell govern del 2008 com del que després de les eleccions de 2011 va formar ja només amb Kringe, sense Sancho ni Collado.

En estes dues legislatures, Font va posseir àrees de molt de calat: Planejament Urbanístic, Turisme o Cultura. Ho va fer al seu aire, mantenint les seues pròpies parcel·les de poder i intentant sempre desvincular-se del PP. Tanta llibertat li va passar factura. Com és ben conegut, poc abans de les eleccions del 2015, Kringe, gelosa de l’estirada electoral que Font poguera haver acumulat, va trencar el pacte de govern amb ella i la va enviar a l’oposició.

Abans d’esta ruptura, entre 2008 i 2015, la gestió de Font va recollir llums i ombres. Va fracassar en Urbanisme perquè no va poder (o no la van deixar) elaborar l’anhelat Pla General. Va eixir més que airosa de Cultura. I va captar el seu millor botí en Turisme, en aconseguir una fita històrica per a un municipi que gairebé mai guanya res: la designació com a Ciutat Gastronòmica de la Unesco. Tot això, malgrat l’escepticisme dels seus enemics i les punyalades per l’esquena d’alguns suposats amics que van intentar imposar una altra estratègia turística plena de muntanyes. Però Font es va guanyar la complicitat dels empresaris de l’Aehtma de Cristina Sellés i a París li va semblar bé.

Este assoliment, però, no li va oferir un bon resultat en les eleccions de 2015, potser perquè va cometre un error en aliar-se amb una altra de les formacions participants en la moció de censura de set anys abans, la Gent de Dénia de Miguel Llobell. Aquella aliança, que sobre el paper semblava intel·ligent, en realitat li va restar a Font la imatge d’independència que sempre s’havia llaurat i la va associar massa amb les antigues guerres de la moció de censura.

Això i l’empenta devastadora de marques com Podem, Compromís o Ciutadans li va menjar mercat electoral per tot arreu i va deixar amb només dos regidors GDCU, la nova marca de Font i Llobell, de nom per cert bastant desaconsellable per a qualsevol especialista en màrqueting polític. Però sobretot, va frustrar el nou objectiu de Font: seguir sent imprescindible en la política local. Les noves matemàtiques electorals van evitar que Vicent Grimalt la necessitara per a formar govern com abans sí l’havia necessitat Kringe. Grimalt va tindre prou en canvi amb el Compromís de Rafa Carrió.

El llarg camí circular emprès així per Font, tornar a aproximar-se al centre-esquerra de la ciutat després del seu divorci amb el PP, va semblar quedar interromput. Font, diuen, es va plantejar fins i tot anar-se’n cap a casa.

Però vet aquí que ara Grimalt l’ha convertida en delegada especial del projecte Dénia Ciutat Creativa de la Gastronomia. No és que Font haja de portar ella sola esta aventura a la llum de la Unesco. Però, baix la disciplina de l’alcalde, una part d’ella. És de lògica entendre que la notícia ha sigut ben encaixada per la patronal de la ciutat. Font, amb els empresaris gastronòmics -els únics que ara mateix fan diners a part d’alguna immobiliària solta-, sempre es va portar bé.

Una jugada inteligent per a Font i per a Grimalt

Així que al final l’estrella de Font, eclipsada després de les eleccions de 2015, ressorgeix. En realitat, la jugada és tan rendible per a totes les parts en competició que sembla mentida que no es forjara abans. D’una banda, Grimalt, que ja té al seu costat a Compromís, encara que de vegades siga a empentes i redolons, aproxima ara a la seua causa a un altre sector polític, com és CU. I deixa més aïllat al PP, el veritable enemic polític de l’alcalde.

I de l’altra, la pròpia Font torna a la seua imatge institucional amb un càrrec el perfil del qual però és prou baix com per permetre-li seguir exercint la crítica enfront del gabinet Grimalt-Carrió alhora que treballa en una cosa que considera la seua pròpia criatura. I, per cert, també ella deixa -i amb prou de satisfacció personal, és de suposar- aïllat al PP, l’únic company de viatge del qual ara en les barricades és el Ciutadans de Sergio Benet. Que, atès el sorprenent histrionisme de Benito en tot el que toca, no sembla una companyia massa aconsellable.

Deixa el teu comentari

Comment moderation is enabled. Your comment may take some time to appear.

Contingut patrocinat

Pin It on Pinterest

Share This
La Marina Plaça. Noticies. Diari de la Marina Alta.