visauto denia xàbia jávea javea benissa mercedes automóviles stardays
Periodisme, passe el que passe
Publicat: dijous, 29 desembre, 2016

L’últim de l’any

OPINIÓ

JULIO MONFORT

L’últim article de l’any hauria de ser especial. Com ho és ara l’últim bes d’un intens romanç, sempre que sapiguem per endavant que ací s’acaba la història, ja que altrament igual ni ho recordem.. És que de vegades fins i tot costa recordar el primer. Cosa de l’edat. L’any vell acaba amb la cada vegada més profunda vergonya d’Alep i les grans potències negociant, si es pot fer servir este verb quan es parla de vides humanes, un alto el foc, quan el que haurien d’haver fet és negociar per tal evitar el seu inici. Utopies nadalenques. El circ polític ens segueix entretenint. Després de la debacle del PSOE, ara ve la de Podem, enredats en les pantanoses xarxes socials.

I per la comarca, a voltes sempre amb la sanitat, un altre conflicte etern. L’últim és el cost mitjà de l’assistència per habitantante a La Marina Alta, que suposa un ull de la cara amb la gestió privada. Però res d’això és especial. Ben al contrari, és tan quotidià i anodí que pot acabar resultant depriment. En realitat és el que passa en els nostres carrers, el veritablement quotidià i aparentment nimi, el que hui ens resulta especial. Per això vull explicar, a grans trets, la conversa que de forma involuntària (encara no em dedique a l’espionatge) vaig escoltar fa un parell de dies en una cafeteria de Barcelona, ciutat en la qual sòl estar estes dates de profunda tradició familiar i consumista (ja no se sap quina va primer).

De forma resumida, es tractava dos estudiants de Belles Arts molt joves, un xic i una xica, units sense dubte per un vincle emocional molt fort. Es comunicaven amb un llenguatge molt culte, una cosa infreqüent hui entre gent de vint anys. El xic estava en una crisi anímica de la qual tenia por de no eixir mai, com si el seu destí ja estiguera escrit sent tan jove. Es referia amb freqüència a la “ambigüitat de l’existència” i l’únic que li satisfeia era passar vesprades senceres en el seu estudi, entre dibuixos i llibres. Tot en ell, en les seues frases, tenia aire de lament. Però ella… Ella es desesperava per obrir-li portes, per fer-li vore un poc més enllà dels seus propis nassos, per llançar-lo a la recerca d’un canvi en el seu propi interior i de raigs de llum que al seu torn poguera irradiar cap als altres (faig servir les paraules que en algun moment ella va usar). Sens dubte el coneixia bé, l’estimava, i estava convençuda que eixe canvi era possible.

La sessió d’oient, o d’espia involuntari de la quotidianitat, va ser breu, uns vint minuts. En anar-me’n, em van donar ganes d’abraçar-la, però m’hauria pres per boig. Supose que ja ho estic pel simple fet d’haver-ho pensat. Abraçar-la, dic, malgrat que l’únic que m’arribava d’ella era la seua veu. Però en abandonar la cafeteria vaig tindre la sensació d’haver rebut un regal lluminós. No sé si al xic li va servir d’alguna cosa un suport tan fervent, però a mi si. És cert, l’ambigüitat de l’existència per la qual ens movem. Però allà estava ella. I ací està, gràcies a ella, este intranscendent i últim article de l’any.

Deixa el teu comentari

Comment moderation is enabled. Your comment may take some time to appear.

Pin It on Pinterest

Share This
La Marina Plaça. Noticies. Diari de la Marina Alta.