Hidraqua
Amb l’esport, passe el que passe
Publicat: dilluns, 18 juliol, 2016

Sandra Castelló: «L’esport femení està bastant discriminat, sobretot econòmicament»

Amant dels esports, Sandra Castelló (Xàbia, 1993), s’ha criat entre camps i pistes. Des de ben xicoteta ja despuntava en l’esport per excel·lència i, d’entre tots els xiquets del seu equip, ella era una de les poques xiquetes atrevides. Una valenta, sens dubte. Als set anys va començar a jugar a futbol a Xàbia, el seu poble natal, i no ha parat fins a la data. Ha passat pel Llevant Unió Esportiva, club que li va donar l’oportunitat de jugar en el seu equip femení durant sis anys, i actualment juga com a migcampista en Primera Divisió amb l’Sporting Club de Huelva.

Sandra Castelló.

Sandra Castelló.

En poc de temps, s’ha guanyat l’admiració d’aquells apassionats del futbol -i també dels no tan apassionats-, que veuen en ella una lluitadora nata, una dona valenta que ha aconseguit introduir-se en un esport predominant d’homes.

Com comença la teua afició pel futbol?

Jo vaig començar quan tenia sis o set anys. Vaig començar ací a Xàbia fins als dotze anys, més o menys, quan vaig arribar a la categoria Infantil i les xiquetes ja no podien jugar amb els xiquets. I ja va ser quan me’n vaig anar a València. Vaig provar allà unes setmanes i l’any següent ja em vaig apuntar al Llevant.

Quan te n’adones que realment vals per a este esport?

Jo pense que com tots els futbolistes tu vas a poc a poc. Anem passant de categoria, vas pujant fins que arribes a la màxima i és quan dius «perquè ja sóc ací i ara l’únic que he de fer és treballar-m’ho i seguir jugant».

Quina ha sigut la teua trajectòria com a futbolista? Em pots fer un xicotet resum?

Jo vaig estar a Xàbia fins als onze o dotze anys. Després va ser quan me’n vaig anar al Llevant, on vaig estar uns sis anys aproximadament, fins als 18 o 19. Vaig estar en Segona Regional, Primera Regional, Nacional (a la qual ara se l’anomena Segona Divisió) i vaig estar entrenant també amb el primer equip. Ja després, abans d’anar-me’n a Huelva vaig estar jugant fixa en el primer equip dos anys. Després me’n vaig anar a Huelva amb 19 anys i fins ara; esta temporada farà quatre anys que hi sóc.

Ara estàs jugant amb l’Sporting Club de Huelva, que porta sent campió dos anys consecutius de la Copa Andalusia i la temporada passada va guanyar la Copa de la Reina. Diries que estàs en el teu millor moment?

Jo pense que sí. Sí. Mai havia aconseguit guanyar alguna cosa així tan important, sobretot la Copa de la Reina, que qualsevol equip desitja guanyar-la. Per a nosaltres va ser una experiència inoblidable. Poder guanyar també la Copa Andalusia, encara que són menys equips, dóna també molta satisfacció. Que de tots els equips que hi ha a Andalusia que la guanyes tu també està bé.

Com et definiries dins el camp? I fora?

Em considere una persona molt treballadora, que no dóna mai res per perdut. Això és el que m’ha fet arribar fins on sóc. Ser constant, tant dins com fora del camp.

Què significa per a tu ser jugadora de futbol?

La veritat que tot. Gràcies a l’ajuda dels meus pares jo puc gaudir del futbol. Vaig començar de molt xicoteta i si no haguera volgut, no hauria seguit. Però em vaig adonar que m’agradava realment i amb l’ajuda d’ells he pogut arribar on sóc.

Sempre has rebut l’ajuda de les teues persones més properes? No has tingut mai cap problema en este aspecte?

Sempre, si. Mai he tingut cap problema. Jo viatjava amb mon pare dos o tres dies a la setmana amb el cotxe, amunt i avall, sempre m’acompanyava ell a tots els llocs. No he tingut mai cap problema.

Què o qui ha marcat més la teua carrera futbolística?

Realment quan jo vaig començar a jugar el meu germà també jugava a futbol. I els meus pares em van dir que si volia apuntar-me. I va ser quan vaig començar. Va ser gràcies als meus pares, sobretot.

Has tingut algun referent a què seguir?

Un jugador així que m’agradava més era Xavi Hernández, el jugador del Barcelona.

Tractarem un poc la situació del futbol i, en general, l’esport femení. Creus que està discriminat?

Bastant. Sobretot econòmicament. La diferència entre l’esport masculí i el femení és abismal. Ara sí que és veritat que tenim una miqueta més d’atenció dels mitjans de comunicació que ens televisen algun partit, i les xarxes socials també ajuden. Però la diferència és molt gran.

Com es financen els clubs més menuts com el vostre?

Amb l’ajuda de l’ajuntament, en el nostre cas la Diputació de Huelva, empreses més grans que vulguen aportar alguna cosa. Per exemple la roba potser te la regala qui et patrocina. Així és com funciona, com un xicotet club de poble. Res a vore amb els equips de futbol masculí de Primera Divisió. Sí que a poc a poc va avançant i va canviant la cosa… però res a vore. Per exemple nosaltres este any entrenàvem en un camp i jugàvem en un altre. Clubs així que potser no tenen tant de pressupost s’ho han de apanyar d’esta forma, i ja està.

Sandra Castelló (la primera de pie a la izquierda) junto a sus compañeras de equipo. FOTO: Rafael Quintero

Sandra Castelló (la primera de pie a la izquierda) junto a sus compañeras de equipo. FOTO: Rafael Quintero

¿Amb quines dificultats es pot trobar una dona que vulga ser esportista professional? Creus que hi ha discriminació de gènere?

Jo quan vaig començar en cap moment em vaig sentir discriminada jugant amb els xiquets. Vaig ser acceptada pels meus companys i mai m’he sentit discriminada, en el meu cas no m’ha passat mai. A qui li agrada, li agrada i punt. S’ha d’acceptar i ja està.

Quines accions creus que s’haurien de portar a terme perquè el futbol femení tinga la rellevància que es mereix?

Ja et dic, televisen alguns partits però, igual que televisen totes les setmanes els partits del futbol masculí, televisar els nostres també. Este any sí que hi havia un canal, Bein Sport, que televisaba algun que altre partit. Però, per exemple, al nostre equip l’hauran televisat una volta en tota la temporada. I altres equips de més renom sí que solen ser més televisats. El més normal és que fóra equitatiu i si a un equip l’has televisat dues vegades, als altres també. Sobretot és important l’acció dels mitjans de comunicació per a donar-li veu a l’esport femení.

On et veus en un futur? Tens algun somni que t’agradaria complir?

On estic ara mateix, en l’Sporting de Huelva, la veritat és que estic molt a gust. Ara mateix no em plantege anar-me’n fora ni a un altre equip ni res. Allà estic bé, estic estudiant també, Educació Primària. Només amb el futbol, en el meu cas, no es pot viure, ni molt menys. Jo durant els matins estudi i les vesprades, m’entrene. És impossible dedicar-se plenament al futbol. Ni els equips que puguen cobrar més, com ara el Barcelona F.C., es poden dedicar només a això. Perquè quan s’acaba el futbol, amb el que has guanyat no et dóna per viure.

Per acabar, una ronda de preguntes ràpides més personals.

Un futbolista: Xavi Hernández

Un entrenador: Pep Guardiola. I en el meu cas, un dels entrenadors que he tingut,Antonio Toledo, que és el meu entrenador actual. M’ha donat l’oportunitat de jugar, de demostrar el que puc fer. A vore, tots els entrenadors que he tingut, cadascun d’ells m’ha aportat alguna cosa. Però ara mateix, el que tinc, el que està confiant en mi… doncs per a mi ell.

Una mania: Parlar amb els meus pares abans del partit. La nit d’abans sempre acostume a parlar amb mon pare.

Una afició que no siga el futbol: El tennis. Abans jugava al tennis, sempre m’ha agradat.

Si no fores futbolista, a què et dedicaries? És un poc complicat, no sé… (riu). Abans de jugar a futbol ja et dic, jo jugava al tennis. Qui sap, igual m’hauria dedicat a això. I per descomptat, en un futur, m’agradaria ser mestra.

Contingut patrocinat
La Marina Plaça. Noticies. Diari de la Marina Alta.