LA MARINA PLAZA

Periodismo, pase lo que pase
Publicado: jueves, 23 noviembre, 2017

Les veritats «oficials» i la guerra de l’aigua

SALVADOR BOLUFER. Opinió

Una de les concentracions de l’any 1984.4.000 persones tallaren la Carretera Nacional 332. (Foto cedida per l’Arxiu municipal de Pego a la Revista Aguaits)

Els primers anys de la dècada dels 80, Pego –el meu poble– vivia un dels episodis més turbulents i desagradables de la seua història contemporània: La guerra de l’aigua. El conflicte fou provocat per un decret que disposava el transvasament al terme de Dénia d’aigua procedent dels aqüífers de Pego i Oliva.

 

Un grup de veïns –on acabà integrant-se pràcticament tot el poble– es va oposar al transvasament en qüestió, adduint els perills ecològics que podia provocar tal projecte, però els mandataris desestimaren sistemàticament totes les al·legacions, basades majorment en informes tècnics que advertien de la possibilitat d’un desastre irreversible. La cabuderia administrativa era contrarestada per una sèrie d’accions de protesta veïnal que només tenien com a resposta una invocació màgica: la llei! (cal aclarir que “la llei” és un articulat jurídic moltes vegades contradictori i confús, la qual cosa aprofiten els que manen per a interpretar-la de la manera que més els convé). “Pleitos tengas y los ganes” –deia la maledicció de la gitana.

Com que la mobilització popular continuava en augment, els governants i les forces vives interessades en el transvasament posaren en marxa la maquinària de poder per tal d’aniquilar la rebolica, i la caverna mediàtica de l’època disposava els seus bramaires més afins per a escamar pertot arreu “la veritat oficial” que justificava aquell projecte qüestionable i perillós, i que atribuïa l’oposició dels pegolins a raons purament egoistes i insolidàries:”Niegan a las personas lo que regalan a los peces”, deia un dels titulars incendiaris del moment.

La moguda havia transcendit més enllà de les fronteres autonòmiques i, a Pego, la resistència era cada vegada més ferma i decidida. Suposem que amb la intenció de calmar els ànims, els estrategues de l’administració decidiren canviar l’estratègia, però, això sí, sense cedir ni un bri en la intenció inicial de bombejar aigua subterrània de manera permanent i indiscriminada (s’havien oferit altres alternatives viables per a transportar aigua destinada al consum humà, però tot fa pensar que la intencionalitat del projecte anava molt més enllà, i no es conformaven amb tan poca cosa). Amb la susdita estratègia es tractava d’executar les obres de canalització sense eixir del terme de Dénia, i d’eixa manera arribarien a poca distància dels pous de l’IRYDA (així es denominaven), ubicats en termes de Pego i Oliva, d’on, en última instància, havien decidit practicar les extraccions.

Els actes de protesta se succeïen cada vegada amb més arguments i amb més vehemència, fins que va arribar aquell fatídic dia d’agost de 1984, quan una retroexcavadora xafava el terme d’Oliva per a escometre les obres per a la connexió als pous, i en un tres i no res es van plantar allí més de 5.000 persones per a impedir-ho. Els ànims estaven molt exaltats i, malgrat la forta presència policial, la cosa va acabar en desagradables enfrontaments i amb importants danys materials.

Al Port de les Aigües, aquell fatídic dia d’agost de 1984.(Foto cedida per particular a la Revista Aguaits).

Deien que durant les setmanes següents rondaven per Pego agents de la policia secreta indagant “quién mató al comendador”, però al poble no hi havia còmplices “institucionals” i el gallet de la passió que corona el campanar semblava mussitar amb veu d’ultratomba: “Fuenteovejuna, señor”. Finalment foren 7 els processats, i centenars de persones es brindaren a avalar proporcionalment l’elevada fiança que demanaven els jutges per a cobrir responsabilitats (fins i tot, els regidors de l’ajuntament van cedir durant uns mesos les seues assignacions econòmiques per a sufragar els costos de la defensa). Ignorem quins foren els criteris i/o els indicis per a responsabilitzar justetament els 7 imputats en qüestió; ni un més ni un menys.

 

Durant un temps, els de “la veritat oficial” continuaren difamant la gent de Pego, i els bramaires de guàrdia van escampar la bravata que els pegolins no volíem donar l’aigua perquè estàvem fer-nos milionaris venent-la embotellada, la qual cosa va provocar un boicot a la marca Peñaral, propietat de Carbónicas Levantinas, SL. Eixe fou el principi de la fi de la referida empresa privada on hi havia socis de tota la comarca i on treballava un grup de persones, però ni molt menys tot el poble. Volem deixar constància que aquesta mercantil estava completament al marge de l’enfrontament, i que fou la primera que va oferir transportar a Dénia aigua per al consum humà, en camions cisterna i de manera gratuïta.

A l’edició de 2013 de la la Revista Aguaits es publicava un treball d’investigació on s’explica de manera àmplia, rigorosa i exhaustiva el que fou la susdita guerra de l’aigua i cap on derivaren les coses a partir dels fets que hem contat anteriorment. Nosaltres, amb el present article, no hem pretés analitzar la complexitat d’aquells esdeveniments ni emetre judicis de valor; només hem intentat recordar un dels punts de la història on l’acció popular va impedir el que hagués pogut ser una catàstrofe ecològica de conseqüències imprevisibles. Moltes vegades, la falta de sensibilitat dels mandataris, l’autoritarisme, la mediocritat i els interessos obscurs que amaguen determinats projectes acaben provocant malestars i enfrontaments entre pobles i entre gents. Pego i Dénia són dues poblacions germanes on s’entrecreuen amistats i afectes que, en aquells anys, les polsegueres malignes posaren en perill. Afortunadament, el temps i el trellat de la bona gent sol tornar les coses al seu lloc.

… I a mi, tot el que està passant a Catalunya m’ha fet recordar aquella època turmentosa i difícil. Per això crec que, amb independència del que cadascú puga pensar sobre la causa catalana, certa gent hauria de ser una mica més mesurada a l’hora d’opinar d’allò que desconeix, i més suspicaç a l’hora de creure els que prediquen les veritats oficials. Les multituds no prenen els carrers només perquè sí.

Amén.

Deja tu comentario

Etiquetas: , , , , ,
Contenido patrocinado
La Marina Plaza. Noticias. Diario de la Marina Alta.