LA MARINA PLAZA

Periodismo, pase lo que pase
Publicado: lunes, 18 septiembre, 2017

Interculturalitat, una assignatura pendent

LLUÍS RONDA

Em sembla una ineptitud, de persones sense cap obertura cultural, el fet de dir: «Se quiere romper España después de 500 años».

Clar, i jo em pregunte: aleshores, abans del Decret de Nova Planta als territoris de la Corona d’Aragò, no estava trencada? Quan al Regne de València i Catalunya la llei perfecta era la seua llibertat encarnada de tradicions i costums reflectides en els seus Furs, no estava trencada Espanya? No s’hauran equivocat i en compte de 500 anys en són 300? Perquè si a principis del S. XVIII, el Borbó Felip V, «En nombre del justo derecho de conquista» abolí els Furs, eliminà la nostra llengua de l’àmbit de l’educació, administració, justícia i església, soterrà tradicions i costums de nostra poble, sent aquests fets històrics i reals, dic, no m’explique res (o sí).

No s’entenen les croades sense l’animadversió al cristianisme; ni el laïcisme occidental sense els abusos de l’església catòlica; ni l’anti nord-americanisme sense els últims 241 anys d’història violenta; ni l’anti-hispanisme sud-americà sense el «descobriment»; ni l’anticatalanisme sense la Guerra de Successió. Tampoc s’entén Bush sense Napoleó, Trump sense Andrew Johnson, ni Rajoy sense Franco.

La consciència històrica es transmet a cadascú de nosaltres a través de l’experiència històrica dels nostres avantpassats. Recorde quan era xiquet dir als iaios: «Quan el mal ve d’Almansa a tots alcança», i no tenia ni idea del que volia dir.

Lamentablement continuem vivint la cultura de la guerra (la «competitivitat» globalitzada de la democràcia també és guerra), 40 milions de soldats al món, més conflictes, més fronts oberts alguns d’ells insalvables. Siguen disputes culturals, religioses o territorials, el món sembla abocat al desastre, i més amb el tarannà dels actuals líders mundials.

Cóm reprendre la cultura de la pau? Cóm respectar-nos mútuament? Interculturalitat és la paraula.

Creure que el model de democràcia i tecnologia del món modern és vital per la humanitat és estar molt equivocat. Hi ha pobles que no necessiten desenvolupar-se perquè viuen integrats en la naturalesa, són naturalesa, són temps, són espai, viuen en harmonia i feliços… fins que arriba la multinacional, per exemple, Benetton, i els usurpa les seues ancestrals terres en nom del progrés, la globalització, la democràcia i la llei. Perquè no existeix el poble Mapuche, ni Aymará, ni Quechua, ni Guaraní, etc., sols existeix Argentina i argentins que parlen castellà a l’abràs d’una única legislació constitucional. No existeix el poble Tapirapé, ni el Yanomami, ni el Karajá, etc., sols existeix Brasil i brasilers que parlen portugués a l’abràs d’una única legislació constitucional. El monoculturalisme està acabant amb les cultures i amb la diversitat que embelleix el món.

Cada cultura és una manera de vorer i entendre el món única, una experiència del viure particular. Som diferents, de vegades incompatibles, però, com la torre de Babel va ser destruïda per la divinitat, la Vida tampoc consentirà una relació humana fora de la seua diversitat, espais on convergeixen el coneixement i l’amor, els diferents colors i cultures en pro de la col·laboració i l’harmonia.

L’educació en la interculturalitat i l’ecosofia (Som món, naturalesa i cosmos. Som temps, som espai) és imperatiu si volem un món digne. El diàleg obert, sincer i mutu, el respecte, són l’enriquiment cultural que hem de reclamar. Potser estem necessitats del coneixement i saviesa ancestrals d’aquells que hui en són marginats. El diàleg intercultural és necessari, però sembla que l’actual sistema educatiu no vol saber-ne res: les «humanitats» són eina que forja el nostre comportament i actituds davant la vida. Estem abocats al fracàs.

Jo no vull que cert model de democràcia «tolere» la meua cultura i que per fer-ho tinga que acatar les seues lleis, la meua cultura no és folklore de cap altra ni víctima d’una raó armada. Vull que la democràcia siga demòcrata i entenga el meu llenguatge, que és diferent i únic, a la taula rodona de les cultures, on s’enriqueix i es col·labora per superar els problemes. Els drets dels pobles són inalienables. Vull la unió, no la unitat: No s’entén Espanya sense les seues nacionalitats històriques amb plenitud.

Un pot no ser lliure, però si la seua consciència l’empenta a ser-ho i ho és, és lliure, doncs, de transgredir la pròpia llei.

«No hi ha altura de mires, ni nivell polític, ni política amb dimensió humana, cap diàleg de respecte mutu; sols hi ha posicions de domini, incompetència i mediocritat demagògica. Per això la justícia ha caigut tan baix. Per això es tolera als mitjans el llenguatge violent dels sables i l’exèrcit com únic garant de la democràcia»

Democràcia?

Etiquetas: ,
Contenido patrocinado
La Marina Plaza. Noticias. Diario de la Marina Alta.