LA MARINA PLAZA

NO + VIOLENCIA DE GÉNERO
Publicado: jueves, 24 abril, 2014

Personatges de Pego XX: Sor Joaquina de la Cruz, la venerable pegolina

Amb aquest article conclou la sèrie “Personatges de Pego” elaborada per Joan Miquel Almela i publicada per La Marina Plaza durant els darrers mesos. Aquest diari agraeix a l’arxiver municipal aquesta col·laboració amb la certesa, a més, que els articles han sigut de gran interés per als nostres lectors.

Per Joan Miquel Almela
Arxiu Municipal de Pego


SOR JOAQUINA DE LA CRUZ
La venerable pegolina
(Pego, 1687- València, 1756)

Joaquina Torrens Gascó era el seu nom seglar, i totes les coses que podem saber d’ella les devem a l’estudi que va fer Domingo Siscar a partir de les memòries que va deixar escrites amb el nom de Sor Joaquina de la Cruz i que es conserven, incompletes, al convent de Sant Francesc València.[1]

Joaquina Torrens va nàixer a Pego el 20 de març de l’any 1687, possiblement al carrer Sant Domènec, ja que en aquest –segons la memòria popular- hi havia abans de la guerra civil un plafó ceràmic amb la seua imatge.

Amb només 16 anys es casà amb Francisco Català, natural de Xàbia, on passà a viure. Però aquell va ser un trist matrimoni, ja que per la gelosia del seu marit rebia nombrosos maltractaments, tant físics com psicològics. Als quatre mesos del naixement del seu segon fill, va morir el seu marit i, al poc de temps, el pare i la mare de Joaquina. Com que les penes i les desgràcies no venen a soles, l’altre fill va morir amb només 5 anys d’edat.

sor-joaquina

Sor Joaquina

Viuda als 25 anys, el seu confessor l’acomodà com a assistenta en la casa d’una família adinerada de Xàbia. Des d’aleshores, començà a fer vida religiosa i de penitència extrema. Eren temps aquells de religiositat profunda però també de contrastos, i els inquisidors no donaven abast davant els nombrosos casos de bruixeria, possessions, sodomia, cercadors de tresors o de saorins amb falses oracions que feien trontollar els ciments de l’Església.

El destí de Joaquina havia de ser però semblant al de moltes altres dones d’aquella època, les quals, maltractades i colpejades per les desgràcies familiars, optaren pel camí de la fe.

Joaquina dejunava tres dies a la setmana, es disciplinava mentre resava cinc vegades l’estació major, portava un cilici molt apretat al cos i una cadena a la cintura, al cap una corona d’espines i una creu als muscles quan feia el via-crucis, i dormia sols dos o tres hores al dia amb una rajola per coixí i sense llevar-se la corona d’espines.[2] Com assenyala Siscar Briones, agafant segurament les memòries de la seua vida, <<Antes de amanecer hacía las estaciones del vía-crucis, su devoción predilecta, con una pesada cruz al hombro y una piedra de una arroba de peso en la cintura; y así hasta llegar a la nona, en que se dejaba caer y puesta de rodillas seguía hasta la última, en ésta se deshacía en lágrimas y fervorosas ternuras dirigidas a Cristo, de quien estaba tan enamorada>>.[3]

Gómez Brufal afirmava que va rebre l’hàbit de la Tercera Ordre a l’ermitori de Jesús Pobre, de mans de fra Vicent Riera, i que va professar durant alguns anys en el Convent de Franciscans Descalços de Pego. En canvi, Siscar Briones diu que l’hàbit el va demanar al pare Andrés Collado, visitador de la Venerable Ordre Tercera de Sant Francesc d’Asís al Convent de València, fet que també esmenta Salvador Gómez datant-lo però en l’any 1732.

Efectivament, Joaquina va rebre l’hàbit al convent de València l’any 1732, amb 45 anys d’edat, i per una visió que va tenir s’anomenà Joaquina de la Cruz.

Al convent de València arribà a ocupar el càrrec de ministra o superiora de la Comunitat. Allí seguiren les pràctiques de penitència i mortificacions, tenia visions i èxtasis, i se li atribueixen, fins i tot, miracles i profecies. Tot això ho va deixar escrit el religiós Tomàs Vicent, encarregat de copiar els escrits de la religiosa. No obstant, nosaltres pensem com David Hume qui deia que era un miracle creure en un miracle.

Panell mural de sor Joaquima de la Creu a l'església de Pego. Foto d'Inés Cabrera.

Panell mural de sor Joaquima de la Creu a l’església de Pego. Foto d’Inés Cabrera.

Entre d’altres miracles o fets que s’escapen de la normalitat humana, la religiosa pegolina va rebre del Senyor llet perquè criara una neboda seua malgrat que feia deu anys que era vídua i que no havia parit. També va fer recobrar la salut del ciutadà Pasqual Peris acudint a la intercessió de l’Eccehomo i, després de morta, diuen que va tornar la salut a l’abans esmentat Tomàs Vicent, copista dels seus escrits.

A la fi, li va arribar l’hora el 22 de gener de l’any 1756 a València. Però no va ser fins el 2 de desembre de 1805 quan se li van fer els elogis fúnebres. Aquests estigueren a càrrec del frare Joan Lledó, i es feren a l’església del convent de Sant Francesc de València. Lledó va demanar aleshores el procés de beatificació de la pegolina, encara pendent.

Joaquina es va ensenyar a escriure als 29 anys, en una època en que regnava l’analfabetisme més absolut i, tant s’aplicà, que amb l’ajuda del pare agustí fra Tomàs Soro arribà a escriure poesia mística amb gran solvència convertint-se en una de les poques lletraferides valencianes de l’època moderna.

Elogio fúnebre, 1806

Elogio fúnebre, 1806

La importància d’aquesta religiosa es fa palesa en el dibuix que li va dedicar, anys després de la seua mort, el famós pintor Vicente López. A partir d’aquesta obra s’editaren estampetes pels millors gravadors del moment de l’Escola de Belles Arts de Sant Carles de València com Vicente Capilla i Francisco Jordán.

Quan el rector Ramon Martínez Penadés va pensar de millorar l’església de Pego, per fer-la més catedral que ermita, no va dubtar a l’hora de dedicar-li un fresc a Sor Joaquina de la Cruz i així li ho va manifestar a l’artista encarregat Rafael Cardells. El fresc esmentat, fet a partir del dibuix de Vicente López, es troba situat a la capella de santa Rita, i com diu Inés Cabrera: <<és notable l’influx que va suposar per a Cardells: l’esquema compositiu i les actituds són pràcticament les mateixes, no obstant això, observem diferències com la representació de sor Joaquima, amb la manca de la corona d’espines, així com la il·luminació que en el gravat de López provenia de Jesús, mentre que en la pintura de Cardells prové de la part superior de la composició>>.[4]

Tant desagraïts com sempre, després de 27 anys de publicat l’article de Domingo Siscar, encara no hi ha cap carrer a Pego que porte el nom de la venerable religiosa com demanava l’autor en el seu article amb motiu del II Centenari del naixement de la religiosa pegolina.[5]

 

Notes

[1] Domingo Siscar Briones, “La venerable pegolina Joaquina de la Cruz Terciaria Franciscana. III Centenario de su nacimiento (1687-1987)“, en Llibre de Festes de Pego, 1987. Veure també un article anterior de Salvador Gómez Brufal de 1958, “Sor Joaquina de la Cruz”, al mateix llibre.

[2] Fr. Juan Lledó, Elogio fúnebre, que en las solemnes exequias de la venerable hermana Joaquina de la Cruz..., Impremta de don Benito Monfort, València, 1806.

[3] Sicar Briones, Op. Cit.

[4] Inés Cabrera, “Aproximació a l’obra de Rafael Cardells en l’església de Pego”, en Llibre de Festes de Pego, 2012.

[5] El títol de venerable el concedeix Roma a aquells que moren en fama de santedat i als quals se’ls ha incoat el procés de beatificació.

 

Altres articles de la sèrie “Personatges de Pego”:

– I   Carmel Giner Bolufer

-II  Maria Cambrils

-III Augusto Benedico

-IV Albert Vallalta

-V   El Paborde Joan Sala

-VI Anita Giner Soler, actriu valenciana del cine mut

-VII Valerià Miralles Ortolà, el compromís d’un nacionalista valencià

-VIII Míchel, de Pego a Moscou

-IX El Mayorazo Cendra, un progressista que cridà per la Llibertat

-X Justo Almela Company, un pintor amb la llum de Sorolla

-XI Fernando Ferrando Garcia, mestre de sord-muts

-XII Silverio Esteve Colomer, un mestre per al poble

-XII Antonio Lloret Sarlanga. Monsieur Antoine, modisto parisien de Madrid

-XIII Antonio Lloret Sarlanga. Monsieur Antoine, modisto parisien de Madrid

-XIV Jose Vidal Bernabeu, un professor de literatura als EEUU

-XV Camilo Pérez Pastor, l’últim republicà de la Marina Alta

-XVI  Carlos Guitart Pons, el metge socialista

-XVII  Trinidad Blanco, la fotògrafa oblidada

-XVIII Jose María Pascual, el rei Mides de la taronja

-XIX Fernando Monzó Quilis, la veu de l’exili a Mèxic

Deja tu comentario

Contenido patrocinado
La Marina Plaza. Noticias. Diario de la Marina Alta.