LA MARINA PLAZA

mezquida denia plagas mosquitos ingeniería
VOLEM EL TREN
Publicado: Domingo, 20 Abril, 2014

Personatges de Pego XIX: Fernando Monzó Quilis, la veu de l’exili a Mèxic

Per Joan Miquel Almela
Arxiu Municipal de Pego


FERNANDO MONZÓ QUILIS
La veu de l’exili a Mèxic
(València, 1906 – Mèxic D.F., 1962)

 

<<La vida no es la que uno vivió,
sino la que uno recuerda y cómo
la recuerda para contarla>>.
G. García Márquez

 

Els seus pares eren naturals d’Otos, a la Vall d’Albaida, de la mateixa branca familiar dels Quilis, ja que son pare era Felipe Monzó Quilis (1875) i sa mare Carmen Quilis Tormo (1882). Fernando va ser el primer dels tres fills del matrimoni, després vingueren Carmen[1], nascuda a Ontinyent l’any 1911 i, finalment, Felipe, nascut a Pego l’any 1922.

La condició de militar de son pare, que era tinent de la Guàrdia Civil, va influenciar molt en l’educació del jove Fernando, recta però basada en l’honor i l’honradesa. Així què, de xicotet, ja semblava un home, amb unes inquietuds fora de la normalitat que van ser determinants perquè son pare –aconsellat per tots els mestres- l’enviara a estudiar batxillerat al col·legi franciscà d’Ontinyent. D’allí, on va obtenir notes molt brillants[2], va passar a estudiar Dret a València, llicenciatura que va obtenir en molts pocs anys.

Fernando-Monzo-QuilisA primeries de la dècada dels anys vint son pare va ser destinat a Pego i s’instal·laren primer al carrer Alfonso i, després, al carrer la Pau. Fernando Monzó, amb tan sols 21 anys d’edat, ja militava en l’Agrupació Socialista i la UGT de Pego. En 1933 va deixar el càrrec de president de la UGT per a ocupar la presidència de l’Agrupació Socialista local, la qual va haver d’abandonar l’any 1934 quan va ser nomenat membre de la Federació Provincial Socialista d’Alacant. A Pego feia les tasques d’advocat del partit i de la Casa del Poble, però en marxar a Alacant ocupà el seu lloc l’advocat alcoià Miguel Vallalta.

Quan va començar la guerra civil, l’any 1936, va ser designat Jutge Especial del Tribunal Popular Alacant per a delictes de rebel·lió. L’ascens en la carrera de la jurisprudència va seguir en el mes de març de l’any 1937 quan va arribar a ser president suplent del Jutjat d’Urgència d’Alacant. Un mes després, ja era magistrat de l’Audiència d’Alacant, amb caràcter interí, i president del Tribunal Popular i Jutge Especial d’Espionatge, Derrotisme i Alta traïció. En juny de l’any 1938, a proposta del president del Tribunal Suprem, va ocupar el càrrec de Jutge d’Instrucció Especial adscrit al Tribunal de Guàrdia d’Alacant.

Tot i aquests càrrecs de gran importància, encara tenia temps per a acudir amb freqüència a sa casa de Pego. En una ocasió, va portar un bacallà sec que li havia regalat un company jutge d’Alacant; en fer ostentació d’aquell regal a casa, son pare li va reprotxar i li va dir que “acceptant regals no es podia guanyar una guerra”, era un botó de mostra d’aquella educació quasi castrense que li havia inculcat des de menut.

A finals de març de l’any 1939, amb la quasi guerra perduda, l’exili era l’única salvació. Fernando va esperar al port d’Alacant l’arribada de son pare i de l’alcalde Aquilino Barrachina, per a fugir d’Espanya. Va esperar fins l’últim moment perquè no se’n volia anar sense son pare, però com sabem, aquells no van poder embarcar. Quasi obligant-lo el van fer pujar al darrer vaixell que sortia del port d’Alacant, possiblement el Martime, ja que el seu nom no apareix en la llista completa de l’Stranbrook.

Son pare es va quedar amb Aquilino i altres de Pego els quals patiren el calvari que tots coneixem. Després d’estar a la presó d’Alacant i veure com afusellaven a José Alarcón i Aquilino Barrachina, Felipe Monzó va eixir en llibertat per la seua avançada edat, tot i que va ser processat i inhabilitat per a cinc anys per la Llei de Responsabilitats Polítiques (LRP). No va tornar a Pego sinó a Otos, el seu poble natal, on va morir al poc de temps.

 

Fernando Moltó a Mèxic

Fernando Moltó a Mèxic

Des del port d’Alacant, Fernando Monzó va arribar a Orà. Allí els refugiats van ser confinats en camps de concentració com el de Bechard i altres, treballant de manera forçosa en companyies de l’Àfrica francesa. Del camp de Bechard va passar al sud de França, al camp de concentració d’Argelès-sur-Mer. Allí va ser on va decidir exiliar-se a Mèxic, animant a altres pegolins que allí hi havien d’anar amb ell. Però finalment, va marxar a soles a Mèxic. Ho va fer el novembre de  1941 a bord del vapor Quanza, a través de la JARE (Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles) de la qual va rebre un subsidi de 1.000 francs al mes a la seua arribada a Mèxic. Tot això però va ser possible gràcies al president mexicà Lázaro Cárdenas qui va obrir el seu país de bat a bat per als republicans espanyols.

familia-monzo-mexicA Pego, no obstant, s’havia quedat la seua muller, Maria Alcina Morell, i el seu fill Fernando. La tragèdia de la repressió i de l’exili colpejava moltes famílies, i el règim no deixava ja sortir ningú d’Espanya. Els tràmits per a poder marxar-se es feien a València. Maria Alcina va anar a informar-se sobre el viatge i li van dir que dintre de vuit dies sortia un vaixell en el qual podia embarcar-se, però ella no tenia diners. A les oficines li digueren que una dona benefactora, de Silla, Isolina Rius, ajudava econòmicament els refugiats. Després de parlar amb ella li va deixar els diners per al passatge, en tercera classe, i així va ser com va poder embarcar-se en el Marqués de Comillas que sortia en pocs dies des de Santander.

En salpar de les aigües cantàbriques, ja dalt del vaixell, Maria va maleir Espanya en veu alta, raó en tenia. Però el capità del vaixell, en sentir l’aldarull en valencià, la va cridar a la cabina i li va aconsellar que deixara de buscar-se problemes. Resulta ser que aquell capità era de Dénia. Durant el viatge, Maria Alcina, que era professora de música i cant, tocava el piano del vaixell, la qual cosa li va valer perquè l’acolliren en un camarot de primera classe. Després de fer escala a Cuba, durant un parell de mesos, va poder arribar a Mèxic i trobar-se finalment amb el seu marit.

Fernando Moltó a Mèxic

Fernando Moltó a Mèxic

El matrimoni va tenir un altre fill allà a Mèxic, de nom Alejandro.[3] Fernando Monzó va provar en mil i un treballs per poder mantenir a la família, de res li valien tots els títols de dret i de jutge de l’Espanya republicana. En acomodar-se com a representant de joies va poder aconseguir finalment muntar el seu propi taller a la capital mexicana. Va morir l’any 1962 sense haver pogut tornar mai a Pego, cloent la seua vida de novel·la i deixant-nos orfes de molta història, la dura i tràgica història de l’exili.

Ací, a casa nostra, molts anys després, el mestre Ismael Boronat va ser destinat a Jesús Pobre. Quan va arribar allí li van dir que abans de començar les classes calia anar a parlar amb una persona, que no era l’alcalde, sinó el cacic del poble. Aquell home ja major li va comentar que durant la guerra va conèixer un home de Pego quan va estar empresonat a Alacant pels republicans. Era un jutge, no se’n recordava del nom, però li va dir que li va salvar la vida. Aquell jutge era Fernando Monzó, òbviament, l’oncle de la seua futura dona i també mestra Mari Carmen Pérez Monzó.

Fernando Monzó és un exemple dels molts alacantins que van haver d’exiliar-se a Mèxic, com és el cas d’Augusto Benedico, Carlos Esplá, Juan Botella i tants altres. Mèxic els va obrir els braços i els va donar una oportunitat, que no hagueren tingut a Espanya, per a viure.

Notes

[1] Carmen Mozó Quilis es va casar amb el mestre Antonio Pérez Ramos.

[2] En les memòries del metge José Almela apareix: <<Justo es decir que el colegio de la Concepción de Onteniente podía sentirse orgulloso de las enseñanzas que impartía, pues algunos de sus alumnos obtenían notas brillantísimas, ¡Aquél Fernando Monzó! ¡Aquél Fernando Molina!>>, en Memorias de la Villa de Pego, València, 1986, p. 106.

[3] El fill major, Fernando Monzó Alcina, va estudiar al Col·legi Madrid de Mèxic –generació de 1955-, on estudiaven bona part dels fills dels exiliats espanyols. El menut, Alejandro, és metge, i fundador de la Sociedad Latinoamericana de Medicina de Aviación y del Espacio, creada l’any 1976.

Altres articles de la sèrie “Personatges de Pego”:

– I   Carmel Giner Bolufer

-II  Maria Cambrils

-III Augusto Benedico

-IV Albert Vallalta

-V   El Paborde Joan Sala

-VI Anita Giner Soler, actriu valenciana del cine mut

-VII Valerià Miralles Ortolà, el compromís d’un nacionalista valencià

-VIII Míchel, de Pego a Moscou

-IX El Mayorazo Cendra, un progressista que cridà per la Llibertat

-X Justo Almela Company, un pintor amb la llum de Sorolla

-XI Fernando Ferrando Garcia, mestre de sord-muts

-XII Silverio Esteve Colomer, un mestre per al poble

-XII Antonio Lloret Sarlanga. Monsieur Antoine, modisto parisien de Madrid

-XIII Antonio Lloret Sarlanga. Monsieur Antoine, modisto parisien de Madrid

-XIV Jose Vidal Bernabeu, un professor de literatura als EEUU

-XV Camilo Pérez Pastor, l’últim republicà de la Marina Alta

-XVI  Carlos Guitart Pons, el metge socialista

-XVII  Trinidad Blanco, la fotògrafa oblidada

-XVIII Jose María Pascual, el rei Mides de la taronja

Deja tu comentario

La moderación de comentarios está activada. Su comentario podría tardar cierto tiempo en aparecer.

Etiquetas: , ,
Contenido patrocinado

Pin It on Pinterest

Share This
La Marina Plaza. Noticias. Diario de la Marina Alta.