LA MARINA PLAZA

NO + VIOLENCIA DE GÉNERO
Publicado: domingo, 13 abril, 2014

Personatges de Pego XVIII: Jose María Pascual, el rei Mides de la taronja

Per Joan Miquel Almela
Arxiu Municipal de Pego


JOSÉ MARIA PASCUAL
El rei Mides de la taronja
(Pego, 1928 – València, 2005)

 

Va nàixer i es va criar dintre d’una família amb no massa recursos però sí amb el tarannà del treball eficaç i constant que caracteritzà els Randeros, malnom amb que es coneixia als Pascual des del segle XVIII. Son pare, corredor de taronja, va morir ben prompte; però José Maria junt amb els seus germans Vicent i Antonio, va crear una de les empreses valencianes més reconegudes i internacionals, Pascual Hermanos.

Jose María Pascual, 1974

Jose María Pascual, 1974

De menut va patir la febra tifoidea però es va recuperar i aconseguí estudiar Peritatge Mercantil a l’Escola de Comerç d’Alacant. Amb un préstec al Banc Espanyol de Crèdit va començar l’aventura amb la construcció d’un magatzem de taronja a Pego l’any 1949. Del magatzem es van fer càrrec Vicent i Antonio, mentre que José Maria començà a viatjar a França per conèixer i estudiar el mercat de la taronja.

Magatzem Pascual Hermanos de Pego

Magatzem Pascual Hermanos de Pego

L’esforç agosarat va donar els seus fruits en només cinc anys, doncs en 1954 l’empresa ja era ben coneguda i comptava amb més de 300 treballadors. El mercat francés era el més important, especialment a Perpinyà, Nantes, Tolouse i París. Per això, i per a controlar tot el procés del producte, decideix convertir-se en importador de la seua pròpia fruita i estableix la primera base a Perpinyà, que anomenarà Maison Pascual.

L’any 1964 va inaugurar a Almenara la central hortofrutícola més important d’Europa amb càrrega directa sobre vagó de ferrocarril. La gamma de productes va anar augmentant i van nàixer altres centres d’activitat comercial a Àguiles –amb tomaques i hortalisses-, Agost – raïm-, Benifairó de la Valldigna, Alqueria de la Comtessa, Torre Pacheco, Pulpi (Almeria) Vall d’Uxò i Sueca. En 1974, la xarxa comercial a Europa de Pascual Hermanos estava present a França, Anglaterra, Alemanya, Bèlgica, Holanda i Txecoslovàquia.

Premi Lider Exportacio, 1973

Premi Lider Exportacio, 1973

Ja a la dècada dels anys setanta Pascual Hermanos era un veritable holding que facturava 200 milions de dòlars i donava treball directa o indirectament a unes 12.000 persones. En els cercles de la València ja democràtica se’l coneixia com el rei Mides valencià, així el va titular Mariví Crespo en l’entrevista que li va fer en el seu llibre Hombres públicos.[1] Els premis i les distincions comercials espanyoles i europees van ser contínues des de l’any 1968 en avant, destacant entre d’altres, el de Líder de Marketing d’Espanya (1972), Coloso del País Valenciano 1973 pel foment de l’economia, Líder d’Exportació (1973) i Copa d’Or del Bon Gust Francès (1975).

Un dels majors èxits de l’empresa va ser la concepció original de l’empaquetat de taronges en malles d’un o dos quilos destinats a la venda en supermercats. Però l’èxit empresarial, al cap i a la fi, es basava en cins pilars fonamentals: taronges de primera qualitat, transport ràpid i directe des del camp, presentació atractiva i publicitat local, preus competitius i presència personal per atendre els problemes.

El reconeixement del seu poble li va arribar l’any 1975, amb el nomenament de Fill Predilecte per haver portat el nom de Pego arreu de tot el món. A més, calia tenir en compte que en aquell any l’empresa tenia invertit a Pego, entre sous i salaris, 130 milions de pessetes de l’època. Un any després, en 1976 va crear amb el seu patrocini el Premi de Pintura Vila de Pego, que avui és un certamen referent dintre del panorama pictòric d’art modern.

Marques Pascual Hermanos, 1974

Marques Pascual Hermanos, 1974

La vida de José Maria Pascual era frenètica entre el triangle València-París-Londres, venent els seus productes per França, Anglaterra, Alemanya, Txecoslovàquia, Polònia, Rússia i els Estats Units. Arribà a tenir un gran casolot a la rue Rivoli de París i un altre a Londres, era el rei del gran imperi de la taronja i la fruita.

Lider Marketing 1972

Lider Marketing 1972

El punt clau però va ser l’entrada en borsa de l’empresa l’any 1987 -aconsellat per la societat financera JP Morgan-, quedant-se ell el 49% de les accions però aconseguit un 14% Chiquita Brands. La cotització en borsa era clau per a ampliar en un 20% la producció però suposà una gran reestructuració de l’empresa.

Tan sols un any després, començaren els primers símptomes de declivi que coincidiren amb el segrest que va patir José Maria Pascual en setembre de 1987. Els segrestadors van demanar 1.000 milions de pessetes, però sembla que a la fi el rescat es quedà en 300 milions, els quals foren llançats des d’un cotxe en un punt prèviament fixat pels segrestadors a l’autopista de la Mediterrània. Aquell segrest va oferir dubtes per a la premsa del moment, i alguns mitjans empresarials valencians afirmaren que es tractava d’una maniobra per tal de blanquejar diners negres.

Després de tot això, va decidir traslladar la seua residència a Mònaco, provant amb altres negocis diferents. Però a partir de l’any 1989 –tot i els 19.500 milions de pessetes de facturació i els 21.000 d’exportació, situant-se com l’empresa número 182 d’Espanya- les pèrdues de collites, la competència d’altres països, el procés de reestructuració i l’enfortiment de la pesseta van col·locar el holding en números rojos i va facilitar que José Maria Pascual entregara en 1991, per imposició dels bancs, la gerència de la companyia a Chiquita Brands.

En 1995 l’empresa es va declarar en suspensió de pagaments amb un deute superior als 6.000 milions de pessetes. Un any després, la multinacional nord americana Dole Food va adquirir quasi tota la companyia Pascual Hermanos (91%) per a intentar reorientar la producció de cítrics cap a la de les hortalisses.

José Maria Pascual es va interessar molt per la lectura, el cinema y la música. Va arribar a produir pel·lícules espanyoles en els anys setanta com La Regenta (1974), Luto riguroso (1977) protagonitzada per Charo López o El mirón (1977) dirigida per José Ramón Larraz. Una de les seues grans aficcions va ser la música, aprenent del mestre Alfonso Oltra, i va arribar a composar un bon grapat de peces musicals. Era, sobretot, música per a piano i, per aquesta labor, l’any 2004 se’l va distingir amb el premi “Talento Internacional 2003” en el 24 Festival de la Canción Latinoamericana de California.

Sens dubte, un personatge per a la història de Pego. En aquella entrevista del llibre de Mariví Crespo va deixar el següent pensament: <<Creo que lo que yo he podido hacer en la vida lo puede hacer cualquier persona que se hubiese encontrado en mis circunstancias. Tampoco creo que tiene mucho mérito lo que yo haya podido hacer. Sé que hay personas, de mucha más valía que yo, que están en el anonimato y no han podido demostrar al mundo su talento y realizarse socialmente>>.

Ben clar i ben ras, els germans Pascual i la seua empresa donaren molt de treball al poble de Pego i, en aquelles o en millors condicions, empreses com aquestes són necessàries per a la vida econòmica d’un poble. A la curta i a la llarga, la desaparició de Pascual Hermanos ha marcat en molts aspectes la història més recent de Pego.

Paris 1972

Paris 1972

Notes

[1] Mariví Crespo, Hombres públicos, Asociación de la prensa valencia, Papers de premsa, 1988, pp. 269-272.

 

Altres articles de la sèrie “Personatges de Pego”:

– I   Carmel Giner Bolufer

-II  Maria Cambrils

-III Augusto Benedico

-IV Albert Vallalta

-V   El Paborde Joan Sala

-VI Anita Giner Soler, actriu valenciana del cine mut

-VII Valerià Miralles Ortolà, el compromís d’un nacionalista valencià

-VIII Míchel, de Pego a Moscou

-IX El Mayorazo Cendra, un progressista que cridà per la Llibertat

-X Justo Almela Company, un pintor amb la llum de Sorolla

-XI Fernando Ferrando Garcia, mestre de sord-muts

-XII Silverio Esteve Colomer, un mestre per al poble

-XII Antonio Lloret Sarlanga. Monsieur Antoine, modisto parisien de Madrid

-XIII Antonio Lloret Sarlanga. Monsieur Antoine, modisto parisien de Madrid

-XIV Jose Vidal Bernabeu, un professor de literatura als EEUU

-XV Camilo Pérez Pastor, l’últim republicà de la Marina Alta

-XVI  Carlos Guitart Pons, el metge socialista

-XVII  Trinidad Blanco, la fotògrafa oblidada

Deja tu comentario

Contenido patrocinado
La Marina Plaza. Noticias. Diario de la Marina Alta.