LA MARINA PLAZA

Xàbia Jávea Festival Internacional música gastronomía danza
VOLEM EL TREN
Publicado: Domingo, 23 Marzo, 2014

Personatges de Pego XV: Camilo Pérez Pastor, l’últim republicà de la Marina Alta

 

Per Joan Miquel Almela
Arxiu Municipal de Pego

 

CAMILO PÉREZ PASTOR
(Pego, 1843-1926)
L’últim republicà de la Marina Alta

 

Com que pertanyia a una família acomodada i tenia un oncle sacerdot, va ingressar al seminari d’Oriola per a ordenar-se sacerdot, la qual cosa no arribà a verificar-se en contraure una greu malaltia. Paradoxes de la vida faran que, temps després, siga el polític republicà i anticlerical més destacat de Pego i la Marina Alta en el darrer terç del segle XIX i principis del XX.

Després d’estudiar a València i Castelló va passar a la Universitat Central de Madrid per a llicenciar-se en Dret. Allí, en 1865, va ser testimoni directe de la Nit de Sant Daniel quan les forces de seguretat carregaren sobre els estudiants que s’havien manifestat a favor del rector Montalbán. Aquells fets hagueren de marcar-lo sentimental i ideològicament.

Camilo Pérez dibuixat per Miquel Peiró

Camilo Pérez dibuixat per Miquel Peiró

El moment delicat que travessava la política i la societat espanyola, desenganyada de la política d’Isabel II i alterada per les crisis agràries, financeres i comercials de 1866, desembocà en una insurrecció el setembre de 1868 que prendrà el nom de La Gloriosa. Camilo Pérez també participà a la zona de la Marina Alta en la revolta republicana d’octubre de 1869, i degut al seu fracàs hagué d’exiliar-se a Algèria i a Marsella no tornant a Pego fins l’amnistia de 1870.

En 1871 va fundar el Centro Popular Instructivo, del qual serà el president i des d’on <<Se propone esta sociedad ilustrar y favorecer al pueblo. Sirviéndole de norma en su conducta, sus ideas y sentimientos, condensados en esta síntesis sublime “Libertad, igualdad y fraternidad”>>.(1) Des d’aleshores, començà a escalar llocs de rellevància en el republicanisme alacantí sent nomenat representant per aquesta província del Partit Demòcrata Republicà Federal.(2)

La gran fita però va ser el 13 de febrer de 1873, quan el Comité Radical i el Comité Republicà van encapçalar la proclamació de la República a Pego. Per a les eleccions de maig, Camilo Pérez va aconseguir una acta de diputat a Corts pel districte de Llucena del Cid però finalment, el 17 de juny, optà per canviar la plaça per la del districte de Dénia.(3) Per aquesta època Camilo Pérez encapçalava la facció republicana federal de la Marina Alta, barallant-se amb la més moderada i la radical.

En 1874 el republicanisme es trobava escindit almenys en tres faccions: els possibilistes dretans d’Emilio Castelar; els progressistes i demòcrates de Ruiz Zorrilla i Salmerón, on es trobava el pensament de Camilo Pérez; i els federals de Pi i Margall que tenien com a principal valedor a Blasco Ibáñez.

Retrat de Camilo Pérez Pastor

Retrat de Camilo Pérez Pastor

Però l’actuació del general Martínez Campos en desembre de 1874 propicià que Cánovas ocupara la presidència, llevant de la regència al duc de la Torre. Així, en el mes de febrer de l’any 1875, la república va sucumbir i es coronà rei a Alfons XII. A partir de la restauració els protagonistes polítics foren els conservadors, encapçalats a la Marina pels Sala de Pego i els Orduña de Benissa. Com diu Moreno Sáez: <<La presentació per Pego, en diverses ocasions, del republicà Camilo Pérez Pastor no va tenir més efectes que els purament propagandistes i de denúncia del caciquisme, sense arribar mai a constituir un perill per al torn de partits>>.(4) No obstant, sota l’ombra allargada dels liberals i els conservadors, Camilo Pérez treballà de valent per Pego i el seu districte. Lluità amb la força de la paraula pel sindicat d’aigües, per la qüestió arrossera, per la taronja, per la derogació de l’impost de consums i de les quintes, per la construcció del pantà d’Isber, per la construcció del ferrocarril, etc.

La guerra de Cuba i la pèrdua de l’última de les colònies espanyoles va acaparar el moment polític, social i econòmic de tot el país. Camilo Pérez, dintre de la facció regeneracionista, pensava que: <<La Nación parece, más que aletargada, muerta por los golpes del deshonor, de la ruina y de la infamiaVotar por Sagasta o por Silvela es optar por los que han efectuado todo esto, entregando las colonias y envileciendo y arruinando España con el sólo fin de salvar la Monarquía>>.(5)

A partir de 1903 es va decantar per les idees de Salmerón i la unitat del republicanisme, sent president honorari d’Unión Republicana d’Alacant en 1905. No cal dir que l’intent d’unió dels republicans va fracassar estrepitosament. Així doncs, l’ala conservadora dels republicans, en la qual ja s’enquadrava el nostre personatge, va derivar en la creació del Partit Reformista.

Camilo Perez, sentat a l'esquerra, en 1903

Camilo Perez, sentat a l’esquerra, en 1903

En 1921 es va afiliar al Partit Ciervista, el darrer símptoma de la seua evolució cap al conservadorisme polític. Cierva era aleshores el ministre de Foment, però qui realment era el cap visible del partit a la comarca era Juan Torres Sala, format en la política del caciquisme.

La crisi interna del sistema liberal parlamentari va conduir inexorablement a la ruïna del sistema constitucional i va provocar un colp d’Estat en setembre de l’any 1923 dirigit per Miguel Primo de Rivera.

Tot i això, encara l’onze de febrer de l’any 1926 es va celebrar una festa en honor a la proclamació de la república. La premsa nacional encara se’n recordava de Camilo Pérez i el descrivia així: <<fuerte y lozano como un viejo algarrobo levantino>>.(6) Però poc després de la festa del primer de maig, segurament promoguda per la recent creada Agrupació Socialista, el “vell garrofer” començà a debilitar-se.

El 27 de juliol apareixia la fatídica notícia a la premsa, Camilo Pérez havia mort. En el Heraldo de Madrid el titular va ser “Muere un exdiputado de las Cortes Constituyentes”:

  <<Pego 27. A consecuencia de una congestión cerebral falleció ayer don Camilo Pérez Pastor, de ochenta y tres años, exdiputado de las Cortes Constituyentes del 73 y hombre de confianza de D. Francisco Pi y Margall. El Sr. Pérez Pastor fue diputado por Lucena del Cid, Castellón, y Denia, y formaba parte del Congreso al disolverlo por la fuerza Pavía. Hombre de espíritu fuerte y batallador, ha muerto en la plenitud de sus facultades mentales, y su fallecimiento ha producido general sentimiento>>.(7)

Els darrers dies de la seua vida els va dedicar a la creació i direcció del Comité d’Alianza Republicana de Pego, un partit polític creat eixe mateix any de 1926 i que agrupava diverses faccions republicanes, des dels històrics com ell fins les noves formacions republicanes.

El 14 d’abril de l’any 1932 se li va retre un homenatge i se li va posar el seu nom al carrer Àngel o Atzeneta, l’últim on va viure el gran polític pegolí. L’acte va consistir en la col·locació del rètol del carrer amb el seu nom i la pronuncia de diversos discursos. La comitiva va marxar després a la Vall de Gallinera on tingueren lloc una sèrie d’actes:

  <<Ante numerosísima concurrencia, el pueblo de la Vall de Gallinera ha conmemorado el día de hoy descubriendo una lápida rotuladora de la avenida de Camilo Pérez Pastor, verificandose acto seguido la lectura del acuerdo municipal a los acordes del himno de Riego. A continuación, el periodista don Carmelo Giner cantó las virtudes cívicas del gran republicano, haciendo historia de la campaña de defensa del distrito. Don Vicente Grimalt hizo el balance de la República, alentando a todos para que perseveraran en sus ideales. Por último, D. Emilio Pérez Ferrer, hijo del agasajado, dio las gracias al pueblo de Vall de Gallinera por perpetuar de tan brillante modo la memoria de su ilustre padre>>.(8)

En la memòria col·lectiva dels pegolins, tot i el pas inexorable del temps que tot ho borra, encara ressona aquella política protagonitzada per persones com Camilo Pérez, les quals no abandonaren mai la partida tot i saber que sempre tenien les pitjors cartes.

Signatura de Camilo Pérez

Signatura de Camilo Pérez

 

 

Notes

[1] La Discusión, 26/09/1871.

[2] La Discusión, 20/05/1871.

[3] Per Pego quedaren escollits diputats els republicans moderats: José Ivars i Juan Feliu. Per Dénia, a més de Camilo Pérez, aconseguí un escó el radical Lorenzo Fernández. La Correspondencia de España, 4/05/1873.

[4] MORENO SAEZ, F.: “Notes sobre caciquisme a la Marina Alta de 1890 a 1923”, en Aguaits, n. 8, 1988, p. 40.

[5] RAMOS, V.: Historia de la Diputación de Alicante, tomo III, Diputació d’Alacant, Alacant, p. 288.

[6] La Voz, 09/02/1926.

[7] El Heraldo de Madrid, 27/07/1926.

[8] El Sol, 15/04/1932.

 

Altres articles de la sèrie “Personatges de Pego”:

– I   Carmel Giner Bolufer

-II  Maria Cambrils

-III Augusto Benedico

-IV Albert Vallalta

-V   El Paborde Joan Sala

-VI Anita Giner Soler, actriu valenciana del cine mut

-VII Valerià Miralles Ortolà, el compromís d’un nacionalista valencià

-VIII Míchel, de Pego a Moscou

-IX El Mayorazo Cendra, un progressista que cridà per la Llibertat

-X Justo Almela Company, un pintor amb la llum de Sorolla

-XI Fernando Ferrando Garcia, mestre de sord-muts

-XII Silverio Esteve Colomer, un mestre per al poble

-XII Antonio Lloret Sarlanga. Monsieur Antoine, modisto parisien de Madrid

-XIII Antonio Lloret Sarlanga. Monsieur Antoine, modisto parisien de Madrid

-XIV Jose Vidal Bernabeu, un professor de literatura als EEUU

Deja tu comentario

La moderación de comentarios está activada. Su comentario podría tardar cierto tiempo en aparecer.

Contenido patrocinado

Pin It on Pinterest

La Marina Plaza. Noticias. Diario de la Marina Alta.