LA MARINA PLAZA

art al vent gata de gorgos art tèxtil 2017
Periodismo, pase lo que pase
Publicado: Domingo, 23 Febrero, 2014

Personatges de Pego XI: Fernando Ferrando Garcia, mestre de sord-muts

 

Per Joan Miquel Almela
Arxiu Municipal de Pego

 

FERNANDO FERRANDO GARCIA
Mestre de sord-muts
(Pego, 1872 – València, 1956)

 

“Als segos torná la vista,
oit als sorts, als muts parla,
als trists consòl i volença,
als pòbres fé y benaurança.
….
I fundá una escola pròpia,
que huí te renòm y fama,
i hasta fills de Reis i nobles
demanaren la ensenyança” (1)

 

Després de fer els estudis primaris a l’escola del mestre Antonio Blasco ingressà als dotze anys, en 1884, al Seminari Conciliar de València, per a ordenar-se sacerdot l’any 1896. La seua vida pastoral va ser curta, atenent però els llocs d’Albalat, Alfarb i Ràfol de Salem.

En 1903 aprovà a Madrid l’oposició per a l’ensenyament de sord-muts junt a José Cuallado Terranegra. (2) Dos anys després, en 1905, Ferrando es traslladà a l’Institut Valencià de Sord-muts i de Cecs.

Fernando-Ferrando-en-1947

En 1907 va ser nomenat director del col·legi de l’Institut i va implantar el mètode Oral Pur. Aquest mètode d’ensenyament, d’origen espanyol, el va inventar al segle XVI el benedictí fra Pedro Ponce de León. El col·legi de València, fundat l’any 1886, va ser el primer que el va implantar a Espanya gràcies a les gestions que en 1896 va fer el metge i pedagog d’Alaquàs Faustino Barberà.(3) El mètode oral pur es proposava posar al sord-mut en relació i comunicació amb l’oient per mitjà de la paraula parlada, la lectura labial i la intuïció. Per a Ferrando, aquest mètode era el millor per ser el més racional i el que més avantatges tenia.

Al col·legi de València també es formaven futurs professors de sord-muts, acudint alumnes de tota Espanya i altres de Cuba, Argentina, Perú o Veneçuela. La pedagogia de Fernando Ferrando va anar considerant-se pionera i obtenint resultats molts satisfactoris que es plasmaren en la conferència que va impartir a Madrid en l’Assemblea Nacional de sord-muts de 1906 en defensa del mètode oral pur com a assignatura obligatòria.

El col·legi dirigit per Ferrando i ajudat per les franciscanes, va aconseguir una medalla d’or durant l’Exposició regional valenciana de 1909. L’èxit també va ser internacional com ho proven els dos diplomes i dues medalles aconseguides a Chicago.

Aquesta fama va arribar a oïts de la reina Victòria de part de la duquessa de Parcent, la qual li contava les excel·lències del pegolí en fer parlar els sord-muts. El rei Alfons XIII li va encomanar a Ferrando l’educació del seu fill sord-mut l’infant Jaume i li va prometre la direcció del Colegio Nacional de Sordomudos y Ciegos de Madrid. Però Ferrando va rebutjar aquelles gràcies i es va quedar a València. No obstant, va enviar dues religioses al seu càrrec perquè educaren a l’infant Jaume.

En 1923, sota la direcció de Ferrando, el col·legi passà a denominar-se Instituto Provincial de Sordomudos y de Ciegos.

FerrandoEn el primer Congrés Nacional d’Educació Catòlica, celebrat l’abril de 1924, Ferrando va presentar el seu treball Educación Primaria de niños anormales, el qual li va valer el reconeixement de tota la classe acadèmica. Per a Ferrando, l’educació primària de xiquets anormals, <<ha de ser adaptada al modo de ser peculiar y característico de éstos, y por consiguiente, especial y distinta de la que se da a los niños normales, puesto que distinta es también la manera cómo se desenvuelven las facultades físicas, intelectuales y morales de unos y otros>>. Ja en aquella època el professor Ferrando es preocupava i molt d’un tema que encara és avui actualitat, l’eixida professional d’aquelles persones amb qualsevol tipus de deficiència: <<No hay que limitarnos a darles la instrucción literaria y la educación religiosa que reciben en nuestros colegios especiales, hay que hacer algo más: hay que facilitarles profesión, ocupación u oficio en armonía con sus aptitudes>>.

Ferrando definia al sord-mut com <<aquel individuo que al nacer o en la primera edad se ha quedado sin oido y, por consiguiente, no ha podido disfrutar de las inflexiones del lenguaje oral>>. Segons ell hi havia quatre classes de sord-mudesa. La congènita, quan l’individu no ha oït mai i, per tant, no ha parlat mai. L’adquirida, quan el xiquet ha oït i parlat però després no ho fa. La completa, quan no es té cap resta d’oït. I finalment, la incompleta, quan es té una resta d’oït.

Ferrando-en-1955Durant la Guerra Civil el pare Ferrando estava a València amb les seues dues germanes. Com que patia per Pego i els seus veïns un dia va anar a l’estació del Nord per veure si arribava algú del seu poble i li contara com anaven les coses per ací. Però algú el va conèixer i, en delatar-lo, les autoritats l’empresonaren. No obstant, de forma immediata les autoritats polítiques, sobretot el cap del Partit Comunista de València, van intercedir i van alliberar al pare Ferrando, facilitant-li un salconduit amb l’única condició de que no anara vestit de religiós pels carrers de València.

Malgrat estar considerat com un dels millors d’Europa, les penúries econòmiques de la postguerra es deixaren notar també en el col·legi valencià. Sols l’esforç del director Ferrando, dels professors i les religioses terciàries aconseguirà mantenir a dures penes la institució. Una institució que tenia el patronatge del comte de Montornés i que basava la seua existència a base de donacions i almoines particulars. Per això, l’única solució perquè no desapareguera l’Institut era que s’encarregara del mateix la Diputació Provincial de València. Així, el primer dia d’agost de l’any 1944, es va signar l’escriptura d’entrega, gràcies a les gestions del que aleshores ocupava la presidència de la diputació valenciana, Adolfo Rincón de Arellano. Dos anys després, la mateixa diputació valenciana va nomenar Ferrando Rector Honorari Perpetu de l’Institut de Sord-muts de València.

L’any 1947, per la seua excel·lent tasca pedagògica, se li va concedir la Cruz de la Órden de Beneficiencia de primera clase y distintivo blanco, al mateix temps que l’ajuntament de Pego el va nomenar el seu Fill Predilecte en sessió ordinària de 15 de novembre. El pintor Justo Almela li va fer un pergamí artístic que se li va entregar en una festa organitzada per l’ajuntament el 8 de juliol al Teatre Victòria.

Enterro-a-Valencia-1956El pare Fernando Ferrando va morir a València el 25 de juliol de l’any 1956. El seu soterrament va ser multitudinari i qui més li ploraren van ser els seus antics alumnes. Un any després, l’Associació Valenciana de Sord-muts es va dirigir a l’ajuntament de Pego per tal de fer-li un merescut homenatge al seu mestre i director més exemplar. L’acte es va celebrar a Pego el dia 5 de maig de 1957, instal·lant-se una peça escultòrica en relleu a la façana de la que va ser la seua casa natal al carrer Sant Lluís, que va sufragar la mateixa associació valenciana i, retolant-se un carrer amb el seu nom. La Creu de Beneficència, que va donar el mateix Ferrando, se li va imposar al santíssim Eccehomo. (4)

Valga aquesta semblança per a donar ànims i suport a totes les persones sord-mudes, aquelles per a les quals el pare Ferrando dedicà tota la seua vida.

 Lapida-a-Pego-carrer-Sant-Lluis-1957

Notes

(1) Jose Cuallado, que també era prevere, va ser director de l’Escola de Sord-muts i Cecs de Deusto.

(2) Faustino Barberà Martí (1850-1924) a més d’implantar el Mètode Oral Pur per als sord-muts va implantar a València el mètode Braille per als cecs. Va ser president del Col·legi de Sord-muts i de Cecs de València entre 1919 i 1921.

(3) Carmel Giner, “Glorias pegolinas”, en Llibre de Festes de Pego, 1957.

(4) Carmel Giner, “Glorias pegolinas”, en Llibre de Festes de Pego, 1957.

 

Altres articles de la sèrie “Personatges de Pego”:

– I   Carmel Giner Bolufer

-II  Maria Cambrils

-III Augusto Benedico

-IV Albert Vallalta

-V   El Paborde Joan Sala

-VI Anita Giner Soler, actriu valenciana del cine mut

-VII Valerià Miralles Ortolà, el compromís d’un nacionalista valencià

-VIII Míchel, de Pego a Moscou

-IX El Mayorazo Cendra, un progressista que cridà per la Llibertat

-X Justo Almela Company, un pintor amb la llum de Sorolla

Mostrando 1 Comentario
Danos tu opinión
  1. […] -XI Fernando Ferrando García […]

Bar dianense tapas arroz paella denia desayunos



Etiquetas: , ,
Contenido patrocinado
La Marina Plaza. Noticias. Diario de la Marina Alta.