LA MARINA PLAZA

Fira Ondara 2017
NO + VIOLENCIA DE GÉNERO
Publicado: domingo, 16 febrero, 2014

Personatges de Pego X: Justo Almela Company, un pintor amb la llum de Sorolla

 


Per Joan Miquel Almela
Arxiu Municipal de Pego

 

JUSTO ALMELA COMPANY
Un pintor amb la llum de Sorolla
(Pego, 1879-1957)

Anar a Xàbia per conèixer la família de Justo Almela va ser tot un plaer i una experiència enriquidora. La filla del pintor, Maria Luisa, ens esperava tranquil·la al jardí mentre saludàvem al seu marit Elies Piles i al seu fill. La casa estava farcida de quadres, més que un xalet semblava un museu on la llum i els colors li donaven un aire místic i modern alhora. Fou un viatge al passat però amb el present més visible gràcies a aquells llenços disposats per totes les parets i racons de la casa. D’aquella visita conserve encara el gust que tenia el nét Elies per l’obra del seu avi pintor i la bonhomia d’una família excepcional.

justo-almela-1955

Però com passa amb moltes persones –de les quals sols tenim escassos apunts de la seua vida- acabem per no saber massa cosa d’elles, unes vegades per la desmemòria històrica i d’altres per la desconsideració que provoca la contemporaneïtat i la indiferència.

Malauradament, Justo Almela és, tot i que va ser alumne i deixeble de Sorolla a Madrid, un dels pintors alacantins menys estudiat. Per això, no vaig a dir jo ací moltes més coses de les que ja va deixar apuntades Rafel Ruiz en la seua excel·lent i original semblança biogràfica; si de cas en recordaré alguna o n’afegiré altra, perquè amb els records també fem història. (1)

Collint-raim-1906Justo era fill del ferrer Vicent Almela Seguí i de l’ondarenca Isabel Company Marí, el menut dels seus cinc fills. Quan era infant no li agradaven massa les lliçons d’escola i un dia el mestre el va castigar de cara a la paret. Mentre estava en eixa posició dibuixà, amb un clau sobre la paret, el rostre d’aquell mestre al qual li afegí unes grans orelles de burro. La caricatura va ser tan exacta que aquell professor, lluny d’empipar-se per la malifeta, manà a la família que l’enviara a estudiar pintura.

Accedí a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València on realitzà els seus estudis entre 1897 i 1905 amb notes excel·lents. Allí va aprendre una tècnica rigorosament acadèmica i d’arrels barroques però que li va servir de base per anar a Madrid a estudiar al taller de Joaquim Sorolla, al voltant de 1903, junt a altres com Benedito, Lezcano o Alcalá Galiano. I només això ja ens diu molt del nostre personatge, perquè no és cap bicoca ser un dels pocs escollits per a estudiar amb el mestre de la llum, el pintor més famós del moment a Espanya.

Eixe mateix any col·laborà amb un quadre de costums per a l’exposició-tómbola que es celebrava a Madrid a favor del monument a Emilio Castelar. També va realitzar nombroses exposicions individuals i col·lectives i va participar en l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid de 1904 on va aconseguir una Menció Honorífica amb l’obra Rayos de luz(2) En eixes primeres obres pictòriques d’Almela es veien clarament les influències de Pinazo i de Sorolla. D’eixe estil també és l’obra que presentà a l’Exposició Regional de València de 1909, on apareix un xiquet nu que rep la llum a través d’una cortina vermella. En 1910, en l’Exposició Nacional de València que va inaugurar el rei Alfons XIII va aconseguir una Medalla de Plata.

El-ceguet-de-BordesAmb la necessitat de treballar i guanyar-se el pa per a no deambular per la vida incerta de la bohèmia del Madrid de principis de segle, va decidir dedicar-se a l’ensenyament. En 1918 va reclamar la seua exclusió de la relació d’aspirants a les places de professor numerari de dibuix dels Instituts de Sòria i Baeza. Finalment, en 1921 aconseguí la plaça d’auxiliar de Dibuix a l’Institut de Segona Ensenyança de Lleida. Tres anys després, en 1924, ocupà ja la càtedra de Dibuix substituint a Federico Reymundo.

A Lleida també establí una espècie d’acadèmia privada de pintura en la qual estudiaren lleidatans que després sigueren afamats pintors. És el cas del surrealista Leandre Cristòfol (1908-1998), d’Antoni Garcia Lamolla, Josep Viola o Flix Franch.

La seua obra i estil pren una especial atenció a la figura humana dintre d’un estil naturalista, caminant per la corda fluixa del realisme i el lluminisme per tal de cercar entre els dos un fil intermedi. Va pintar nombroses figures, retrats i escenes costumistes, allò que en aquell moment es pintava i que havia heretat de Sorolla. Imatges molt simples que de vegades s’influenciaven d’Ignacio Pinazo, sobretot els seus quadres de xiquets com els de Verano i Estudio.

Xiquet-sota-la-parra-1905La influència de la Mediterrània i de la costa valenciana queden patents a les seues obres, una pintura gruixuda i lluminosa, una estètica a cavall entre les tendències destructives de la imatge tradicional i costumista –pròpia de la primera meitat del segle XX- i la recuperació de l’objectivitat del realisme del segle XIX. D’aquesta etapa melodramàtica cal destacar Víctima del arte (1902) i de l’etapa posterior -ja sorollista- destaquem Niño bajo la parra (1905), Cogiendo uva (1906) i el Ceguet de Bordes. Tota aquesta pintura tenia un clar sentit a la vora de la costa de Xàbia on també havia estat Sorolla i on havien acudit a aprendre del mestre altres valencians contemporanis d’Almela com Vicente Bañuls, Ricardo Verde, Emilio Varela Isabel, Leopoldo García Ramón o el propi Agrasot.

A més de dominador absolut del dibuix va ser un afamat pintor de pergamins, entre els quals cal destacar el que va fer per ordre del Col·legi Oficial de la Província de Lleida al ministre d’Hisenda Calvo Sotelo (1925), el de Jose Maria Fuster, enginyer en cap dels Ferrocarrils Transpirenaics (1927), i els dels pegolins il·lustres Juan Torres Sala (1942) i el pare Fernando Ferrando (1947). Altres tècniques en que destacà van ser l’aquarel·la i les pintures per a les etiquetes comercials de la pansa de Xàbia.

La càtedra de Dibuix a Lleida la va ocupar fins l’any 1946. Aleshores, la seua muller Marina Català Díaz, també professora, va ser destinada a Massanassa i, per això, Almela demanà el trasllat a Requena on va estar fins la seua jubilació l’any 1949. Després, s’establí a Pego en una casa burgesa que s’havia fet construir a la carretera de Pego a Sagra, a la partida d’Ambra. En ella encara tingué temps d’ensenyar a pintar a alguns pegolins com Miquel Peiró, Jose Serra, Fernando Micó o Miguel Samper “Míchel”.

etiqueta-per-a-la-pansa-Justo-AlmelaL’any 1955, dos anys abans de morir, la revista d’art Ribalta li va retre un merescut homenatge a la seua vila natal. Des de València arribà una ambaixada artística formada pel vice-president de la Diputació de València i acadèmic Manuel González Martí, Javier Goerlich, president del Cercle de Belles Arts de València i arquitecte de l’ajuntament de la capital, Vicente G. Novella, també acadèmic, i tota una sèrie d’amics i companys. Entre d’ells hi estava també un jove Joaquim Michavila i el pintor Rafael Cardells autor dels frescos de l’Arxiprestal de Pego per consell del mateix Almela.

L’obra de Justo Almela -que va quedar durant algun temps a la seua casa d’Ambra- va ser repartida després de la seua mort entre els familiars, una bona part es conserva restaurada al xalet de Xàbia i l’altra a la família que viu a València. A Pego va quedar poca obra que no fora a parar a mans de particulars, destacar el Sant Josep i el Jesuset (1901) que es custòdia a l’ermita de Sant Miquel i que va restaurar el també pintor pegolí Rafel Ruiz i el Sant Isidre custodiat a la Cambra Agrària. També sabem que va pintar en 1910 un retrat a l’oli del rei Alfons XIII per al saló de plenaris de l’ajuntament de Pego, però segurament aquesta obra va ser substituïda el 14 d’abril de 1931 per l’al·legoria de la República.

Comptat i debatut, Justo Almela va ser un pintor famós i reconegut a principi del segle XX però que va decidir després dedicar-se a l’ensenyament i a pintar per gust. Un home que quan es retirà a Pego mai va traure a la llum les seues glòries passades.

Notes

(1) Rafel Ruiz Carrió, “El raig de llum de la pintura de Justo Almela Company”, en Llibre de Festes de Pego, 2006, pp. 76-86.

(2) Francisco Agramunten, Diccionario de artistas valencianos del siglo XX, Albatros, 1999.

 

Altres articles de la sèrie “Personatges de Pego”:

– I   Carmel Giner Bolufer

-II  Maria Cambrils

-III Augusto Benedico

-IV Albert Vallalta

-V   El Paborde Joan Sala

-VI Anita Giner Soler, actriu valenciana del cine mut

-VII Valerià Miralles Ortolà, el compromís d’un nacionalista valencià

-VIII Míchel, de Pego a Moscou

-IX El Mayorazo Cendra, un progressista que cridà per la Llibertat

Mostrando 3 Comentarios
Danos tu opinión
  1. Increïble la connexió que t’ofereix la nova tecnologia!

    Avui vaig a una exposició de Joaquín Sorolla a Barcelona. No sé perquè però estic segur que ha estat per inspiració de la meva mare i he buscat a Google la combinació de paraules “Joaquín Almela + Sorolla”. M’he trobat amb aquesta perla tan bonica i amb aquest comentari de la filla de la minyona del Sr.Almela a Lleida (segurament va coneixer a la meva mare quan anava a clases al taller situat al seu pis).

    Tot i que no amb la mateixa intensitat que els seus companys de taller Cristòfol i Viola, la meva mare, mentre feia de mestra i mare, va seguir pintant tota la seva vida.
    Quan tenia 81 anys els fills varem arroplegar més de 100 obres (aquarel.les, olis, dibuixos) per inaugurar-li una exposició al nostre poble de Menàrguens (Lleida).

    Us deixo un tall de les seves memòries on comenta els seus inicis de pintura amb el mestre Justo Almela:
    Al costat de casa nostra hi vivia el senyor Justo Almela, profesor de dibuix de l’Institut i “La Normal”, casat amb una mestra i pare de dos fills jovenets. Tots nascuts a Pego, ciutat alacantina. Com sigui que aquest senyor donava classes particulars a casa seva, a primers de juny, vacances ja, vaig demanar als pares que m’hi deixesin anar.
    El papa ja havia endevinat la meva afició i li va semblar que`m dedicaria massa a aquest art i em distreuria dels meus estudis de batxillerat. Em va dir que no li semblava be.
    Havia acabat el segon curs. Jo m’en moria de ganes d’anar-hi i amb la mama vam acordar que, com que el papa venia a dinar cada dia a quarts de dos i a classe hi podia anar de 12 a 1, quan vindria el papa ja estaria a casa i no s’enteraria.
    Aprofitant el mes de juny, quan feia ja uns dies que hi anava, un día va resultar que’l papa va arribar abans de l’hora de costum i al no veure’m i preguntar on era, la mama li va dir que a classe de dibuix. El papa no es va enfadar però li va saber una mica de greu.
    Aquell mes, per Sant Pere, al papa li vaig regalar un dibuix fet a carbó; el professor m’hi va ajudar a fer els retocs per que fos mes presentable i al papa li va fer molta il.lusió. A partir de llavors, sovint venia algun diumenge amb els seus amics a ensenyar els “dibuixos de la Carmen”.

    Gràcies Joan Miquel per aquest fantàstic article (m’agradaria seguir el contacte…)

  2. Tu nombre... dice:

    La meva tia-avia Carmen i la meva mare Carmen Lloret Miralles l’hi feien de minyones a Lleida. La tia Carmen fou la seva minyona de sempre i va viure tota la vida amb Donya Marina (aixi l’anomenava). Jo la vaig conèixer de molt menut, havia passat alguna tarde al xalet de la carretera de Sagra, aquell casalot impressionant amb palmeres al jardí del davant i un llimoner que hores d’ara no puc situar… El meu avi Salvador Lloret vivia en una casa al costat… El record del porxo del xalet amb el balancí que acollia a Dª Marina i la cadira de vímet on m’asseia a prendre la llimonada que la tieta m’havia preparat resta en la meva memòria, aixi com la sensació de calma que m’inspirava l’ambient general del lloc.

Deja tu comentario

Contenido patrocinado
La Marina Plaza. Noticias. Diario de la Marina Alta.