LA MARINA PLAZA

Fira Ondara 2017
Periodismo, pase lo que pase
Publicado: domingo, 12 enero, 2014

Personatges de Pego V: El Paborde Joan Sala, un jurista de la tardor de la Il·lustració

 

Per Joan Miquel Almela
Arxiu Municipal de Pego

 

EL PABORDE JOAN SALA
(Pego, 1731- Rotglà, 1806)
Un jurista de la tardor de la Il•lustració

Joan Sala Bañuls va nàixer el 19 de febrer de 1731 a la gran casa pairal anomenada de Santa Coloma, l’actual Casa de Cultura. Era fill de Miquel Sala Feliu i d’Anna Maria Bañuls, les dues fortunes més grans de Pego, i també nebot d’Andreu i Pasqual Sala, catedràtics de la Universitat de València. Criat en l’abundància pròpia d’una família rica en patrimoni, ben prompte va marxar a estudiar a Gandia. D’allí passà a València a estudiar filosofia a la facultat d’arts en 1745, calia fer dos anys en aquesta matèria i un examen final de dialèctica per a poder entrar a la facultat de lleis.

La universitat valenciana i espanyola estaven en hores baixes i a l’espera d’unes reformes més que necessàries, ja per la dubtosa qualitat dels seus docents com pel sistema de provisió de càtedres. Joan Sala accedeix a la universitat a la tardor de l’antic règim, moment en que es dubtava del paper de la Il•lustració a les nostres terres. Va estudiar segons les constitucions de 1733, que no es van canviar fins la reforma de Vicent Blasco l’any 1786 (1).

pavorde-Sala-per-Vicente-Lopez-1823

La dedicació desmesurada de Sala a l’estudi va incidir en la seua delicada salut, ell mateix ho conta en la relació de mèrits que presentà a la universitat anys després:

<<Después de obtenido el Grado en Derecho Civil, por haverse aplicado a estos estudios con extraordinario excesivo afán, contrajo una debilidad de cabeza tal que después de haver tentado inútilmente por varios motivos su recobro en esa Ciudad (València), se vio en la precisión de abandonarla por muchos años, dirigiendo todos sus cuidados a restaurar su salud, reducido a una vida rústica y solitaria en la villa de Pego, su Patria>> (2).

Sala es va doctorar en lleis l’any 1753. En superar nous problemes de salut, el 1764 es va ordenar sacerdot. Tres anys després, en 1767, es va doctorar en cànons. No obstant, el seu esforç es va dirigir a l’obtenció de la càtedra de Digesto, que guanyà per oposició en 1780. Sala partia amb cert avantatge sobre la resta de contrincants ja que tenia publicat un llibre, el seu Vinnius castigatus. Sala seria elegit per tenir més vots, 19 de 26, i va aconseguir així l’anhelada càtedra, la qual va mantenir fins l’any 1791. La carrera de Sala però tenia un destí, la pabordia i la càtedra de prima de lleis, que aconseguirà l’any 1791. A la pabordia s’accedia per antiguitat i no per oposició, i suposava un complement dinerari a partir dels delmes de la catedral.

La vida docent de Sala va tenir lloc durant els regnats de Carles III i Carles IV, moments de tímides reformes, a la tardor de la Il•lustració. Encara que gaudia de cert prestigi no deixava de ser un reformista conservador enfront dels reformistes més liberals que ja hi havia als claustres de la facultat de lleis (3).

VinniusEl seu primer llibre, Vinnius castigatus, va ser editat a València l’any 1779. No era altra cosa que un comentari a la Instituta de Justinià via l’obra de l’holandès Arnold Vinnen, una espècie de manual pràctic sobre el dret reial per a jutges i advocats. No obstant, va aconseguir un èxit de vendes tant a Espanya com a Amèrica que el mateix autor va poder conèixer en vida. Les dues edicions que es van fer, de 2.000 exemplars cadascuna, es van esgotar abans de l’any 1803. Són unes vendes més que considerables en parlar-ne d’un manual de dret escrit en llatí.

Institutiones Romano-Hispanae, la segona obra de Sala, era molt semblant a la primera i va ser editada deu anys després, en 1788-1789. No deixava de ser de nou un comentari a l’obra de Justinià adaptat als pensaments de Vinnen, un manual per a joves estudiants amb una explicació sistemàtica i senzilla que oferia els primers elements de la ciència de les lleis.

La tercera obra de Sala, Digestum Romano-Hispanum ad usum Tironum Hispanorum (1794), ja va ser una cosa més completa encara que parida a partir de les dues anteriors. Per a Peset <<aunque tardío, es uno de los pocos que se escribieron en la España ilustrada: su esfuerzo y conocimientos son innegables, alcanza a asomarse al usus modernus centro europeo>> (4). És a dir, intentava prendre el dret romà, junt al propi dels regnes i ciutats, i l’adaptava a la conjuntura del moment.

La quarta obra de Sala va ser Jurium Romani et Hispani Historia. Publicada en 1798, és una ampliació de la Història del Dret Romà i Hispà.

Ilustracion-1803La ciència jurídica a l’Espanya dels segles XVIII i XIX era decadent, ancorada en la tradició antiga i medieval i, a més, controlada per l’aparell religiós. En eixe context, l’any 1803, es va publicar l’obra més original de Joan Sala, la Ilustración del derecho real de España. És la seua obra més important i la que li conferirà fama nacional i internacional.

És un manual d’ensenyament del dret patri, dedicat al dret reial i al dret castellà imposat a València per Felip V. Sala el va escriure després de la reforma de 1802, quan el dret reial va prendre molta més importància en els plans d’estudi. Segons Guerola Blay, <<és una compilació, estructurada amb ordre i nitidesa, del Dret Reial en les seues diferents parts: civil, criminal i processal, elaborada a partir de l’estudi previ de cinquanta-tres tractadistes>> (5).

Obra de gran valor pedagògic va ser declarada manual oficial a totes les universitats del regne i es va mantenir vigent en plans d’estudis posteriors fins a mitjans del segle XIX (6). En paraules de Peset, el llibre de Sala va travessar la barrera del canvi liberal perquè no va aparèixer cap altra obra que tinguera la seua qualitat. Estava lluny de ser l’obra perfecta, sobretot per als companys de claustre, però els plans d’estudi la mantingueren original o corregida i augmentada en posteriors edicions.

Amb la reforma del ministre Caballero de 1807, es va imposar el manual d’Asso i de Manuel per a l’estudi del dret patri, desbancant l’obra que venia utilitzant-se que era la de Sala. Dita reforma volia traure del col•lapse intel•lectual en que es trobava l’estudi del dret i la jurisprudència a Espanya, pretenent que la carrera d’advocat consistira en deu anys d’estudi.

Parida des d’una mentalitat antiga, l’obra de Sala no podia anar més enllà en el temps en una època plena de canvis. Era una base sòlida del dret però passiva davant els canvis que contínuament es produeixen en la jurisprudència. L’obra de Sala, a falta d’adaptacions, va perdre el seu sentit a Espanya i es va convertir en una obra clàssica. No obstant, a Amèrica la seua pervivència va ser molt més llarga en ésser adaptada i reelaborada per les repúbliques que anaven independitzant-se.

Joan-Sala

La fama i saviesa de Sala comptaren més que la seua edat avançada perquè l’arquebisbe de València, Joaquim Company, el nomenara el seu vicari general. Mentre ocupava aquest important càrrec eclesiàstic, en la primavera de 1806 es va traslladar a Madrid per veure si el canvi del clima millorava la seua més que delicada salut. Però tornant de Madrid, va decidir parar a descansar en el poble de Rotglà, on va trobar la mort el dia 29 d’agost d’aquell any.

Dos anys abans, en 1804, Joan Sala havia comprat l’heretat de Sant Joan a Pego, al resguard del castell d’Ambra, per tal de fer-se allí un lloc de descans. Però el gaudi d’aquesta meravellosa finca, amb ermitori inclòs, li va correspondre al seu nebot Feliciano Sala, fill del seu germà Pere Pasqual qui va obtenir el títol de noblesa en 1792.

Pels càrrecs que ocupà a la Universitat valenciana i per les obres escrites, Joan Sala és, sens cap dubte, el personatge més famós que ha donat el petit poble de Pego.

Notes:

(1)  CORREA BALLESTER, J., “Juan Sala, catedrático de la Universidad de Valencia”, en Actes de les II Jornades d’Estudis Carmel Giner Bolufer de Pego i les valls, Ajuntament de Pego, 2007, pp. 131-132.

(2) Op cit. p. 140. Jorge Correa ho extrau de la relació de mèrits presentada per Sala per a l’oposició de 1780.

(3) PESET, M., “El derecho en los tiempos del pavorde Juan Sala”, en Actes de les II Jornades d’Estudis Carmel Giner Bolufer de Pego i les valls, Ajuntament de Pego, 2007, pp. 18-19.

(4) PESET, M., “El derecho en los tiempos…, p. 30.

(5) GUEROLA BLAY, F. J., “L’il·lustrat Juan Sala Bañuls”, en Llibre de Festes de Pego, 2001.

(6) Op cit.

 

Altres articles de la sèrie “Personatges de Pego”:

– I   Carmel Giner Bolufer

-II  Maria Cambrils

-III Augusto Benedico

-IV Albert Vallalta

Mostrando 1 Comentario
Danos tu opinión

Deja tu comentario

Contenido patrocinado
La Marina Plaza. Noticias. Diario de la Marina Alta.