LA MARINA PLAZA

Fira Ondara 2017
Periodismo, pase lo que pase
Publicado: domingo, 5 enero, 2014

Personatges de Pego IV: Albert Vallalta (Heroi de la resistència francesa)

Per Joan Miquel Almela
Arxiu Municipal de Pego

 

ALBERT VALLALTA
(Marsella, 1906 – Saumane, 2000)
Heroi de la resistència francesa

Felipe Miralles, de Pego, i un tal Vallalta, del Real de Gandia, es feren amics en el temps que foren oficials en la tercera guerra carlista (1872-1876). A partir d’aquella amistat s’associaren i fundaren una empresa de comercialització i importació de vi a Marsella, fusionant el vi francès i l’espanyol fins arribar a un vi de bona qualitat amb els seus 11º. La fórmula era ben senzilla i el negoci legal, el vi valencià era massa fort per al gust dels francesos i la solució emprada no era més que la mescla del potent vi valencià, procedent de la zona de Monòver, amb els suaus caldos francesos. Però en un dels viatges de negocis, quan Vallalta tornava a València, el va enxampar la còlera de 1885 i va morir.

Albert-Vallalta-epoca-de-sindicalista

                                                                      Vallalta en la seua època de sindicalista

Era tan gran l’amistat entre Miralles i Vallalta que el de Pego decidí casar a la viuda de l’amic Vallalta –Teresa Cruces, natural de Xàbia- amb el seu germà Josep Miralles. El matrimoni anterior havia tingut dos fills: un xic i una xica. Després, el matrimoni concertat, va tenir una altra filla.

Felipe Miralles va fer una gran fortuna amb el negoci del vi però, atenent a la conjuntura de la fil•loxera, va decidir vendre la seua part de l’empresa al fill de Vallalta i tornar a Pego. I ho va fer amb un cotxe, un George Richard, el primer en recórrer els carrers del poble.

El fill de Vallalta tenia fama d’aventurer ja que podent-li pagar la seua família el lliurament del servei militar, va voler anar a servir a Cuba. En tornar, va seguir al cap d’aquell pròsper negoci de vi a Marsella i va ser quan es va enamorar de la seua secretaria, la qual era tan guapa que li deien “la perla”. Però la família de Pego, el clar exemple de les noves famílies burgeses i catòliques, no estava gens d’acord amb aquell matrimoni per ser aquella filla d’un carter francès i el va desheretar. No obstant, com que la família dels Miralles era majoritàriament femenina i necessitava d’algun xiquet per a la casa i les terres, proposaren un tracte a Vallalta: la família reconeixeria el seu matrimoni i alçaria el desheretament a canvi de que un dels seus fills vinguera a Pego. Acceptà l’oferta i Josep Miralles anà personalment a Marsella per a arreplegar al petit Albert Vallalta, qui tenia tan sols 5 anys, i el portaren a Pego.

El pare d’Albert a més d’aventurer i agosarat era un jugador empedreït. En una ocasió que va venir a Pego va perdre quasi tota la seua fortuna en el saló de jocs que hi havia on després es va construir el Casino Caçadors. Després d’això, va decidir anar-se’n de nou a Cuba i mai més se’n va saber d’ell.

El petit Albert es va criar a Pego a l’ombra de Josep Miralles, que tot i ser-ho de manera circumstancial, ell el tenia com el seu veritable avi. Durant la setmana estudiava als Escolapis de Gandia i els caps de setmana tornava a Pego. El carrer Alfons XII, on vivia l’élite de la burgesia pegolina, va ser el seu camp de jocs junt als seus amics Josep Almela i els Caselles fins que va complir setze anys. En eixe moment, que seria cap a l’any 1922, sa mare i el seu germà es van posar malalts i, en reclamar-lo, ell va haver de tornar a Marsella. En complir els 18 anys va fer el servei militar francès. Fins i tot, anys després va arribar a ser jugador de futbol del Marsella i de la selecció francesa, ja que en aquell moment la selecció es nodria de jugadors-militars.

Magatzem-de-vi-dels-Vallalta-al-port-de-MarsellaBen avançada la dècada dels anys vint començaren a França les manifestacions obreres que pregaven per un horari laboral digne. En una d’aquelles manifestacions la policia a cavall va matar un amic que estava al seu costat. La policia va detenir a Albert i li va advertir que no diguera res sobre el succés. Però ell ho havia vist amb els seus propis ulls. Des d’aleshores, Albert Vallalta es va convertir en un membre actiu del sindicalisme obrer. Malgrat que la seua professió era la de l’electricista va anar pujant esglaons en els sindicats ocupant càrrecs d’importància directiva.

En esclatar la Segona Guerra Mundial i amb la invasió alemanya de Polònia l’any 1939, Albert va ingressar en l’exèrcit -com a voluntari en L’Armé Secrète que havia creat De Gaulle des d’Anglaterra- i va ser nomenat comandant de la resistència francesa. La guerra va donar un tomb important quan els alemanys es van apropar a Toulon i es va haver de fer front amb comandos armats des de 1941 a 1944. A Albert, que feia també tasques en el servei d’intel•ligència com a espia francès, el van agafar els alemanys en març de 1944 quan un espia anglès el va delatar. El traslladaren a una presó civil de Marsella i no el mataren per l’alt càrrec que ocupava i per la informació que tenia, perquè podia ser una bona peça de bescanvi.

A primeries del mes de maig de 1944 el van traslladar a Alemanya, a Neuengamme, on va estar mes i mig fins que el portaren a treballs forçats a Meersburg. Però allò pitjor estava encara per arribar, cap al mes de març de 1945 va ser traslladat al camp de concentració de Bergen-Belsen. Allí sols va estar 25 dies però van ser més que suficients per a veure i patir l’horror nazi, morts i més morts que ell mateix s’encarregava de fer-los desaparèixer sota les ordres alemanyes (1). El calvari va durar fins l’arribada del anglesos el 15 d’abril de 1945 que amb la seua 11ª divisió blindada van alliberar el camp d’extermini.

Albert-Vallalta-al-camp-de-concentracio                                                               Albert Vallalta al camp de concentració

Albert Vallalta va tornar a Marsella i va seguir lligat al sindicalisme actiu. En 1956 es va casar per tercera vegada –dels anteriors matrimonis sols havia Condecoracio-Medalla-de-la-Legio-Honor-francesa-1957tingut un fill- i eixe mateix any va nàixer el seu segon fill, Vicent. Tres any després va deixar Marsella i es va establir definitivament a Saumane. Però la seua actitud heroica com a oficial de la R.I.F en el Groupe Combat va tenir recompensa i en 1957 va rebre la Medalla de la Legió d’Honor, la més reconeguda i important condecoració francesa.

Les coincidències de la vida van fer que el seu segon fill, Vicent, vinguera també a Pego a les primeries dels anys vuitanta i coneguera a una pegolina, Mari Carmen Pardo, amb la qual es va casar. El fill d’Albert Vallalta, conegut a Pego com Vicent el francès, va ser el fundador del llegendari pub l’Ona.

L’any 2000 va morir Albert Vallalta a França i va voler ser soterrat a Saumane amb la làpida que ell mateix s’havia fet esculpir amb anterioritat. En ella resa la següent inscripció, que traduïm de l’original en francès:

               <<Els camps de concentració són l’horror, la crueltat, les tortures, el treball forçat, els colps, la fam, la mort que roda al costat. La degradació humana, execucions, cobais, experiments amb humans, camera de gas, selecció, genocidi… MAI MÉS. Aquest record és preservat per al futur. No oblidar mai. Albert Vallalta>>.

Lamente no saber escriure millor aquesta novel•la per a canviar, no el final, sinó la seua història. No obstant, se que queda altra novel•la per escriure a la que sí que canviaríem el final, i és la dels quatre pegolins que moriren en 1941 en el camp de concentració de Gusen: Vicente Sendra Escrivà, José Server Morell, Andres Sendra Morell i Carlos Sendra Sendra. Aquesta novel•la, molt més tràgica i encara per escriure, la deixem per a una altra ocasió.

[nggallery id=254]

Notes:

(1)  Entrevista de Pilar del Burgo a Albert Vallalta amb el títol de “Nos obligaron a vivir con los muertos”, en Levante EMV, 2 de febrer de 1992.

Altres articles de la sèrie “Personatges de Pego”:

– I   Carmel Giner Bolufer

-II  Maria Cambrils

-III Augusto Benedico

Mostrando 1 Comentario
Danos tu opinión
Contenido patrocinado
La Marina Plaza. Noticias. Diario de la Marina Alta.